¡Aparteu-vos!

De sobte, em vaig veure corrent com un boig en flames per la terminal d’un aeroport, esquivant botigues, seients, maletes, viatgers. Acabava d’aterrar amb un retard letal i havia d’enllaçar amb un altre vol en qüestió de minuts. Segurament el perdria i, com cada vegada que alguna cosa no surt com vull, només tenia lloc per a un pensament: «Què serà de la meva vida». Veig la fi del món fàcilment. I això que em trobava de vacances, i que en el destí al qual em dirigia no m’esperava ningú, ni tenia res a fer: només era casa meva. Però en aquesta vida ja és impossible no tenir pressa, i no sentir angoixa per raons desconegudes. Corria i corria mentre cridava «lloc», «compte», «aparteu-vos», «perdó».

Quan vaig arribar a la porta d’embarcament, sense aire, suant a dojo, vaig descobrir que el segon avió també portava retard, i que els passatgers esperaven pacients, fent filetes de tontos, a les quals em vaig afegir com a tonto principal. Algú em va estudiar de dalt a baix i crec que va pensar: «Ui, infart. Quina pena. I tan jove». Em vaig refer a poc a poc i vaig experimentar grat i alhora desencant perquè la meva desesperada carrera no havia servit per a res. Una altra vegada havia anat a fons en una cosa totalment inútil. Vaig recordar aquestes persones que t’avancen corrent, vestides de carrer, gairebé elegants, empeses per un assumpte de vida o mort, i amb les quals als cinc minuts tornes a coincidir en un bany, pixant, sense indici de pressa. Ja n’era una.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Dos dies després de l’innecessari ‘esprint’, em va venir el record d’una cosa que sostenia Josep Pla a ‘Viaje en autobús’, una cosa incontestable en els anys 40, quan ho va escriure: «La pressa, la rapidesa, el guanyar temps, són problemes implantejables, inexistents». Totes les coses essencials de la vida són lentíssimes, deia. «Les guerres han sigut sempre llargues. Les ganes, endèmiques. La formació moral i intel·lectual d’un home o d’una dona requereixen cures persistents. Arribar a dominar un instrument o una eina qualsevol és cosa de llarga paciència». I què dir de la cuina, el ritme de les collites o l’amor. Tot lent, lentíssim.

Uns mons desapareixen i d’altres arriben, i de sobte et veus corrent desesperadament per un aeroport. La tranquil·litat, l’avorriment, les esperes, la lentitud, els braços definitivament creuats, et fan semblar mort. Crec que era començaments d’agost quan em va semblar que un munt de gent estava fent ja coses de setembre a tota pressa. Molta altra, sota l’anunci que estava enmig d’unes meravelloses vacances, no deixava de reportar notícies sobre el que feia, com de bonic era el lloc en el qual descansava, quines cases, quines platges, quins hotels, quines muntanyes, quina tranquil·litat, quins capvespres, quina vida, que tot, que res. Una feinada també descomunal, això. Assistim a la mort del calendari. Ara que estem de veritat al setembre, em pregunto quin mes no deu ser ja, i a quantes coses no haurem arribat tard sense saber-ho, i, amb una mica sort, sense que importi absolutament gens.