L’estabilitzador bipartidista

El bipartidisme és per definició impur i per això ens dona tantes satisfaccions com disgustos. És un motlle que s’aplica per a afavorir l’estabilitat i perquè la identificació política sigui més accessible. Per això centre-dreta i centre-esquerra pretenen ser els dos grans partits que volen agafa-ho-tot, segons els seus principis o, simplement, per acomodar-se més. És una de les explicacions de per què el bipartidisme, fatigat i amb una úlcera d’estómac, sempre torna perquè. Encara que sigui imperfecte –amb el PNB i Pujol fatalment a mà–, en els bons moments va ser ben efectiu. Enfrontat a la llei, el procés ha estat tot el contrari. 

L’aparició en tromba de Podem va facilitar la fal·làcia del multipartidisme com a rostre més real de l’electorat, la seva identitat rejovenida, la seva legitimitat autèntica. Més enllà del PP, Vox també postulava la seva autenticitat com a dreta d’una peça. Hem constatat que els extrems són propensos a disoldre's i a entrar en ruptures cismàtiques. Per anar desunits a les eleccions andaluses, els grups que –asseguts en el Consell de Ministres– se situen a l’esquerra del PSOE van extraviar molts vots. De forma correlativa, Yolanda Díaz es desmarca amb Sumar i busca empatia universal, menys amb el Govern que vice-presideix. Ni el ciutadà més confiat deixa de percebre la deslleialtat política i a la seva manera l’acaba castigant, com castiga els partits desunits. Després de deixar el Govern, Pablo Iglesias ha operat amb diligència a favor del ‘sí’ a la nova constitució xilena. El 'no' ha sigut memorable. 

Notícies relacionades

Sánchez accepta anar al Senat per protagonitzar un cara a cara amb Feijóo pel model energètic

Xile haurà d’iniciar una negociació sobre la nova Constitució independentment del resultat del referèndum

A la dreta del PP, Vox va aspirar a un gir determinant però perd impuls expansiu. Macarena Olona, la seva candidata a Andalusia, després d’uns mals resultats sembla allunyar-se del partit i té l'orella posada al camí de Santiago pensant tal vegada en la possibilitat de convertir-se en la Giorgia Meloni d’Espanya. Això s'esdevé quan, més enllà del bull grupuscular en el Congrés dels Diputats i l’agonia de Ciutadans, compareix el bipartidisme amb dosis variables de bòtox, ja sigui el PSOE o el PP. 

Com a procediment, la democràcia es manifesta anant de crisi en crisi, unes vegades com un nus ferroviari col·lapsat i altres a la manera d’un tren sense frens o una teatralització de massa coses alhora, tal com veiem ara. Quan pot, propugna estabilitat amb majories d’ancoratge. Sembla que a la política espanyola el bipartidisme es va recuperant després d’una temporada de febres puerperals. Depenguin o no de partits satèl·lits, el PSOE i el PP saben per experiència que la divisió interna es paga molt cara. No és gens ‘cool’ preferir el bipartidisme prosaic i raonable als somnis del pluripartidisme que té la seva cota als extrems, però és el menor dels mals quan els preus del mercat comencen a volar. Aleshores s’agraeix que existeixin majories moderades, un dels efectes del bipartidisme. En el millor dels casos, això redueix col·lisions innecessàries, atenua les coalicions, no propaga tanta desafecció i retira del joc alguns aprenents de bruixot. Per fràgils que siguin les democràcies, el bipartidisme és el que més semblant a la política adulta.