Article d’Álex Sàlmon Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Diades excloents

Aquests últims anys molts catalans, catalanistes o no, van ser expulsats de la festa que reivindica la Història d’un territori fins a acabar abandonant-la

1
Es llegeix en minuts
Un mar d’estelades i senyeres al centre de Barcelona.

Un mar d’estelades i senyeres al centre de Barcelona. / JAIME CUSIDÓ MORRAL

La prèvia de la Diada d’aquest any no té somriures, més aviat al contrari. L’independentisme ja està tan dividit fins i tot per muntar la festa de què es van apropiar. Als anys 80, i també 90, l’11 de setembre era una jornada de festivitat conjunta, tot i que mai unitària. El 2010 va ser l’últim intent, quan el president Montilla va haver de sortir per cames de la concentració al passeig de Gràcia.

En 12 anys, l’esperit de la revolució «dels somriures» s’ha transformat en l’«aquí jo tinc raó i els altres no». És el que té l’autoengany, creient que l’estat d’opinió general és un i només aquest.

Es produeix una altra situació de ruptura molt més profunda i que condueix a l’evidència que van ser els partits, a través de les associacions mobilitzadores, l’ANC i Òmnium, els que van impulsar el conegut procés. El resum senzill seria que l’ANC està controlada per JxCat i Òmnium per ERC. S’entén que les conclusions tan mínimes tenen els seus clarobscurs. És molt més complicat. Però el posicionament de les forces polítiques així ho evidencia. Sobretot, davant les crítiques d’alguns dirigents d’ERC contra la manifestació de l’ANC.

Les declaracions d’Oriol Junqueras han sigut concloents. No han deixat cap espai per al dubte. Si retorcem el terme «excloent» podem acabar amb la idea del sectarisme. ¿És sectari qui exclou? El lector té la resposta. Però no seria una sorpresa.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Les Diades dels últims anys han sigut excloents i, per tant, sectàries. Per això, ningú pot posar el crit al cel. Molts catalans, catalanistes o no, van ser expulsats de la festa que reivindica la Història d’un territori fins a acabar abandonant la festa.

Queda lluny quan la majoria dels ciutadans penjaven les seves senyeres al balcó com un acte festiu i de trobada. Lluny queda la xocolata amb melindros al Palau de la Generalitat o a Pedralbes els matins de la Diada, quan institucions de tot tipus es reunien per celebrar el sentit de cultura i de país. ¡Que lluny que queda!