Àlbum de cromos

El setembre solia ser també el moment dels cromos de futbol. Entre l’obsessió maniàtica per acabar l’àlbum i l’alegria de trobar el cromo més difícil, els nens s’aprenien els noms dels jugadors i es divertien intercanviant figuretes. Avui la bogeria dels fitxatges a última hora, com hem vist aquesta setmana, s’ha carregat aquell romanticisme dels cromos. Les grans empreses com Panini aposten per altres col·leccions més estables, com els superherois de còmic i Harry Potter. Els cromos de futbol segueixen allà, malgrat tot. Al meu quiosc vaig comprar tres sobres i vaig reviure aquesta exaltació d’obrir-los al moment. Vuit cromos per paquet. Em van sortir, entre d’altres, l’escut del Betis; l’entrenador Valverde, de l’Athletic Club; Papu Gómez, del Sevilla, i Nico González, del Barça (tot i que ja estava caducat i ara juga cedit al València). Era impossible, és clar, que aparegués Bellerín com a jugador del Barça, o Braithwaite de l’Espanyol. Ni tan sols els diaris que venen al quiosc poden reflectir del tot, en temps real, aquest frenesí de fitxatges. Els directius, agents i directors esportius són ara els que intercanvien cromos de futbolistes fins a l’últim segon. Me’ls imagino en una reunió, comptant bitllets i dient: «Tengui, falti, tengui... ¡Canvi!».