Article d’Albert Soler Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Un ‘mosso’ demana caritat

Algú hauria d’haver advertit a Donaire que, si al principi l’admetien com un friqui més entre els llacistes, amb el pas del temps s’avorririen d’ell i l’oblidarien. Així ha sigut

2
Es llegeix en minuts
Un ‘mosso’ demana caritat

Gràcies a les noves tecnologies, un pot demanar caritat finament i sense avergonyir-se'n. És el cas del Mosso per la República que s’ha embarcat en tants plets que s'ha quedat pelat, i ara demana almoina a Twitter, a veure si algú pica. De moment han picat Laura Borràs i l’alcaldessa de Girona, que ja han promès apoquinar, tot i que essent polítiques, el més probable és que no passin d’aquí, de dir-ho públicament, la política és aparador. Donaire, que així es diu el Mosso per la República –Daffyd de sobrenom, un personatge de la sèrie 'Little Britain' que també creu que es riuen d’ell per gai i no per pallasso– estaria ara mateix assegut en una cantonada de qualsevol ciutat amb un cartell de «Dona’m alguna cosa» penjat al coll, però gràcies a les xarxes socials s’estalvia el mal tràngol. Demanar almoina sense que et vegin la cara i assegut tan ricament en el sofà mirant TV-3 és un avenç incontestable de la civilització.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

–Tingui, bon home, però no se’l gasti en vicis, que ens coneixem -s’estalvia escoltar, gràcies als avenços tecnològics, el nostre mosso en fallida.

Notícies relacionades

Si el pobre noi s’hagués dedicat a exercir de policia i prou, com era la seva obligació, no es veuria ara en la vergonyosa tessitura de suplicar ajuda econòmica a desconeguts. Un policia que exerceix de tal no té temps de malgastar el sou. Però ser Mosso per la República, i per postres segurament l’únic Mosso per la República, no és fàcil, entre defensar-te de les denúncies alienes i presentar les pròpies, més anar a fotografiar-te al costat de llacistes de pro a la menor ocasió, se te’n va el sou que ni te n’adones. Aquestes coses costen diners i els deutes es van acumulant, algú hauria d’haver-li advertit que, si al principi l’admetien com un friqui més entre els llacistes, amb el pas del temps s’avorririen d'ell i l’oblidarien. Així ha estat. Avui ningú recorda el policia que es passejava parlant-li a un pal de ‘selfie’. En Donaire és ja un 'don nadie'. Un 'don nadie' arruïnat.

Jo també li ficaré alguna cosa a la guardiola, els ídols caiguts sempre m’han fet pena. Ni tan sols li exigiré que no s’ho gasti en vicis, al revés, que gaudeixi com pugui, el pobre. És el viu exemple del que va dir Chesterton: les idees són perilloses, sobretot per a l’home sense idees.