El curs del ‘general hivern’

El curs polític, que s’obrirà a Catalunya amb la Diada, dependrà en bona mesura de l’impacte que tingui l’hivern vinent en la guerra d’Ucraïna i en la vida dels catalans. Per a un país com Espanya, aliè als dos grans conflictes europeus del segle XX, serà la primera vegada que el que passi a l’escenari internacional determini, en gran part, les preocupacions dels seus ciutadans, empobrits per la invasió d’Ucraïna ordenada per Vladímir Putin. Tot i que tingui una agenda política pròpia, Catalunya també estarà marcada per uns mesos que es preveuen difícils, amb una pèrdua del poder adquisitiu, un previsible augment de l’atur i un creixement de la incertesa provocats per la guerra. Davant tal horitzó, seria de desitjar que les principals forces polítiques catalanes adaptessin les seves estratègies a l’excepcionalitat d’un hivern que s’anuncia tan dur com el que van patir els suecs, francesos i alemanys en els seus intents d’invasió de Rússia, utilitzant la metàfora del que els russos anomenen el ‘general hivern’. La situació exigiria una altesa de mires i una voluntat d’acords que, previsiblement, no es produiran. Almenys a Catalunya i en el conjunt de la política espanyola. Tot indica que el curs polític girarà entorn dels temes que han marcat l’agenda dels últims mesos, com si no visquéssim un moment extraordinari en què l’efecte de les polítiques públiques sobre la ciutadania no dependrà, en gran manera, de nosaltres. 

Catalunya i Espanya no són cap excepció. N’hi ha prou amb mirar Itàlia, França o el Regne Unit per comprovar que els debats locals continuen predominant sobre la visió general que hauria de guiar l’acció política quan Europa pateix la primera guerra d’agressió des de la Segona Guerra Mundial. A Catalunya, aquesta visió curtterminista es manifestarà des de l’inici del curs, amb una Diada marcada per les tensions entre les dues formacions independentistes. Fins i tot sent lògic que convisquin opinions dispars, no ho és tant que, com més necessària és la unitat davant la crisi, quatre opcions competiran per un mateix espai, liderades per Pere Aragonès (Esquerra), Carles Puigdemont (Junts per Catalunya), Carles Riera (CUP) i Laura Borràs, que intenta representar els desencisats de la deriva més moderada del procés. El més probable és que les tensions entre ells creixin, en comptes de proporcionar al govern l’estabilitat que reclama una crisi com l’actual.

Tenint en compte el més que probable deteriorament de les condicions de vida de molts ciutadans, els principals partits catalans haurien de donar prioritat a l’acord per aprovar uns nous Pressupostos del tot necessaris per respondre a una inflació de dos dígits. La seva pròrroga resulta inviable, i Esquerra i el PSC tenen la responsabilitat de buscar acords transversals, als quals puguin afegir-se també Junts i els comuns malgrat les discrepàncies entorn del diàleg amb el Govern de Pedro Sánchez.

La sortida de l’hivern coincidirà pràcticament amb l’inici de la campanya per a unes eleccions municipals cridades a tenir una gran transcendència sobre la política estatal. La batalla de Barcelona serà un dels moments més destacats del nou curs. No obstant, la rellevància de les municipals tampoc hauria de fer perdre de vista les qüestions que estan en joc tenint en compte el moment europeu. Amb el seu habitual èmfasi, el president Emmanuel Macron va vaticinar el final de l’abundància. La política catalana no hauria de ser aliena a aquests vaticinis, per més que els desafiaments locals tinguin tanta entitat i per més que aquest curs sigui l’avantsala de les eleccions del desembre del 2023.