Impacte televisiu
‘She-Hulk’ i l’humor contra el masclisme
La nova superheroïna de Marvel ha generat una onada de crítiques que volen destruir el seu missatge d’empoderament
Una dona verda i gegant ha arribat a la pantalla de televisió i un fenomen gairebé atmosfèric (sí, va coincidir amb el temporal que ha enfonsat les temperatures i ens ha deixat dormir bé per fi aquest estiu) s’ha aixecat amb fúria: quan encara no s’havia estrenat, els fòrums en els quals es recomanen pel·lícules i sèries es van omplir de crítiques furibundes davant el que van qualificar d’«escombraria woke», és a dir, «políticament correcta» i «progre». La nova joguina televisiva que ha excitat la batalla ideològica es diu She-Hulk i explica les aventures d’una advocada que es converteix, per accident, en una superdona. Una altra dona amb superpoders. Un altre superheroi que, a més, és més fort que el consagrat Hulk, al qual supera en força i agilitat.
Entretots
El personatge de Marvel és defensable de principi a final: la dona verda es va inventar el 1980 i va prendre vida del talent de Stan Lee, el rei del còmic gens sospitós d’infrarepresentar o maltractar caràcters masculins pel fet de ser-ho. She-Hulk també ha aparegut en televisió i cine amb personatges secundaris en les últimes dècades. ¿Una sèrie només per a ella? ¿I amb autoparòdies i humor en clau de guerra de sexes? No només està bé, sinó que fa més falta que mai.
Un recent estudi del laboratori LipsiMedia Ad-Lab, de la Universitat de Valladolid, revela la importància de la narrativa, els relats, per canviar la manera de pensar. «Aquesta capacitat dels relats per contribuir a la nostra experiència d’oci i al modelatge del nostre pensament fa que sigui molt important continuar indagant sobre què són les històries, com estan estructurades, què fem amb elles i com ens afecten», apunta el director del Lipsimedia, Jesús Bermejo-Berros.
Van ser pel·lícules dels anys 40 com ‘La costilla de Adán’, on vèiem Katharine Hepburn i Spencer Tracy embardissats en hilarants disputes als tribunals com a parella d’advocats enfrontada en un procés judicial, les que van fer els primers passos (encara carregats de moralina i límits més o menys subliminars perquè no es descontrolés el moviment d’alliberament femení) per concebre un imaginari en el qual la dona podia competir professionalment amb l’home i fins i tot vèncer-lo en un terreny que fins aleshores li estava vedat.
Doncs el 2022 tenim a l’abast del comandament a distància un referent que segueix aquesta estela, el de la superheroïna més preparada de tot l’univers dels còmics, doctorada, que trepitja el paternalisme que envaeix el dia a dia, els micromasclismes constants, i retrata amb humor per què ser dona és una lluita constant. ¿Necessita aprendre a controlar la ira? «Doncs resulta que això se’m dona de meravella. Ho faig constantment. Quan em diuen compliments al carrer, quan un home incompetent intenta explicar-me com he de fer la meva feina... Ho faig bàsicament cada dia perquè, si no, diran que soc temperamental, difícil». ¿Us sonen aquestes reflexions, aquestes situacions?
Notícies relacionadesLa dona verda, una dels primers superherois que trenca l’anomenada quarta paret i que es dirigeix des de les vinyetes, ara des de la pantalla de televisió, als espectadors, apel·la com pocs personatges a la nostra realitat i emocions i transfereix com poques aquesta narrativa capaç de canviar ments a la qual al·ludeixen els estudis científics.
Per això deu ser que ha enfurismat tants usuaris d’internet, disposats a impulsar campanyes organitzades per destruir missatges feministes amb prou pes perquè calin. Però aquest remolí de ficció calarà fins als ossos.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
