Europa, pendent d’Itàlia

Si no es produeixen esdeveniments imprevistos, una aliança de dretes i extrema dreta pot guanyar les eleccions legislatives italianes del 25 de setembre i portar una política procedent de la tradició neofeixista, Giorgia Meloni, al càrrec de primer ministre. L’últim sondeig, publicat aquesta setmana, dona un 49,8% a la coalició integrada per l’extrema dreta dels Germans d’Itàlia (Meloni), els populistes radicals de la Lliga (Matteo Salvini) i la dreta conservadora de Forza Italia (Silvio Berlusconi). Tenint en compte que aquest sondeig només atorga un 30% dels vots a les esquerres, no sembla que res pugui impedir l’accés a la direcció del Govern als hereus del Moviment Social Italià (MSI). En conseqüència, no és estrany que el dossier d’Itàlia –el quart PIB de la Unió Europea– ocupi un lloc destacadíssim a l’agenda de tots els líders europeus i dels responsables de la UE.

La substitució d’un governant pragmàtic i europeista convençut, com Mario Draghi, per algú com Giorgia Meloni, de dubtoses conviccions europees, suposa, efectivament, un motiu de preocupació per a Brussel·les i moltes cancelleries. En cas de confirmar-se aquests vaticinis electorals, Meloni entrarà al Palazzo Chigi, seu del Govern, coincidint amb el centenari de la marxa sobre Roma amb què les camises negres de Mussolini van establir el feixisme a Itàlia. Tot i que la data sigui fruit de l’atzar, ja que va ser Mario Draghi qui va dissoldre el Parlament després de trencar-se el govern d’unitat víctima del caïnisme de la política italiana, molts es pregunten si la líder dels Germans d’Itàlia serà presonera de la tradició antidemocràtica de l’MSI en què va fer els seus primers passos polítics, o assumirà els postulats conservadors però democràtics de la dreta europea. Els qui la van descobrir per primera vegada durant la seva furibunda intervenció en un míting de Vox, durant la campanya electoral andalusa de fa poc, poden pensar, amb raó, que encarna uns valors aliens als quals van permetre fundar la Unió Europea. Ara bé, a mesura que augmenta la seva acceptació a les enquestes, Meloni ha pres distància dels seus orígens polítics. Fins a arribar a publicar un vídeo en què afirma el seu compromís amb la democràcia, les llibertats i la mateixa UE. Un gir en comparació amb anteriors posicions en què ella i membres del seu partit van flirtejar amb actituds xenòfobes i antisemites, van acusar l’euro de tots els mals d’Itàlia i van afirmar que les lleis italianes havien de prevaler sempre sobre les del Parlament Europeu.

Per valorar l’abast i la sinceritat d’aquest gir polític cal mirar, per descomptat, pel retrovisor de la història italiana, però també a l’auge del populisme de dretes a diversos països europeus. Meloni aspira a formar un eix amb l’Hongria populista de Viktor Orbán i amb la Polònia ultraconservadora de Mateusz Morawiecki. Polítics que es resisteixen a acceptar la primacia de les lleis comunitàries en matèria de drets de les minories, però que renuncien, formalment, a estripar les cartes de la seva pertinença a la UE. Per situar-se en aquesta tessitura, Meloni s’ha distanciat per primera vegada de Mussolini, ha enviat missatges tranquil·litzadors a Brussel·les i ha recolzat la intervenció a Ucraïna, arraconant anteriors coquetejos amb Vladímir Putin, que continuarà comptant, tanmateix, amb la nova coalició de govern, amb el seu vell amic Silvio Berlusconi. Potser Meloni no col exercir d’enterradora de la UE: però sí que es prefigura com a desencadenant d’una crisi que pot fer tremolar els seus fonaments i torpedinar la seva governabilitat en un moment crític.