El tsunami reaccionari ja és aquí (i no és només una resposta al Me Too)

Procedent del món del cine i de la cultura en general, la sociologia, sobretot als EUA, ha adoptat el concepte ‘backlash’, que es pot traduir com a reacció. Descriu el fenomen pel qual un moviment que ha assolit gran popularitat o èxit de forma ràpida genera, passat cert temps, un moviment similar a la contra, una reacció tan ràpida i aclaparadora com l’èxit. Un tsunami reaccionari.

‘Backlash’ al Me Too

Vist així, són nombroses les veus que veuen en l’odi que les xarxes van desprendre durant el judici de Heard una resposta, una reacció, un ‘backlash’, al Me Too, un dels principis del qual és que per principi s’han de creure les denúncies de les dones d’abusos, agressions i malament tractes masclistes. «És possible que fa tres o quatre anys no hi hagués hagut el mateix ambient d’odi contra Heard que ara, però convé no oblidar que les dones del Me Too també van ser víctimes d’una part de la premsa i les xarxes que les anomenaven bruixes. Tot i així, en el cas de Heard sí es percep una regressió en la forma tan oberta en què s’ha manifestat l’odi a TikTok», reflexiona Ana Bernal Triviño, periodista i acadèmica, referència del feminisme a Espanya, que puntualitza: «Hi ha una onada reaccionària, masclista, contra els avenços del feminisme, però això no és que hagi succeït en poc temps, sinó que és treball de molts anys».

El 24 de juny, uns dies després del final del judici de Depp i Heard, el Tribunal Suprem dels EUA va emetre una sentència històrica per la qual va revocar la sentència –Roe vs. Wade, de 1973– que garantia el dret a l’avortament al país. Si hi ha un exemple de lluita a llarg termini del reaccionarisme ultraconservador als EUA és el de l’avortament.

50 anys i quatre presidents

Un dels jutges que va votar a favor de la sentència personifica aquesta estratègia ultraconservadora a llarg termini. Brett Kavanaugh tenia 8 anys quan es va proclamar la sentència de Roe vs. Wade. El seu primer treball transcendent com a jurista va ser participar en la redacció de l’informe Starr –liderat pel fiscal conservador Kenneth Starr–, que recomanava l’‘impeachment’ de Bill Clinton pel cas Lewinsky. El 2000 va treballar amb l’equip legal que va assessorar George Bush en el recompte electoral a Florida i el 2018 Donald Trump el va nomenar jutge vitalici del Suprem amb la reputació de ser un dels jutges federals més conservadors del país i diverses acusacions d’agressió i comportaments sexuals inapropiats.

Kavanaugh és un cas de manual que el tsunami reaccionari es cou a poc a poc i no és un xarampió d’un dia pels excessos del progressisme, avui simplificats en el ‘woke’ i la política de cancel·lació. Van ser necessaris quatre presidents dels EUA republicans (Ronald Reagan, George H. Bush, George W. Bush i Donald Trump) i els seus corresponents nomenaments de jutges vitalicis al Suprem per canviar l’equilibri ideològic en la màxima instància judicial del país.

«Més que en un cicle històric, estem en un punt d’inflexió, un retrocés dels valors culturals i socials heretats del maig del 68 i dels consensos de postguerra. És un procés a llarg termini que ara, per una sèrie de circumstàncies, s’ha fet molt present», considera l’historiador Xavier Casals. «S’ha construït una internacional reaccionària que inclou forces dispars que aposten per posicionaments ultraconservadors i tradicionals, un espectre molt ampli que engloba models de família, drets de la dona i de minories sexuals, branques ultraconservadores de diferents esglésies i els que es perceben com a perdedors de la globalització», afirma Ruth Ferrero-Ferrión, professora de Ciència Política de la Universitat Complutense de Madrid, que concreta: «No es tracta d’un moviment reactiu a suposats excessos progressistes o de minories, sinó una onada conservadora/reaccionària/totalitària a camp obert contra l’estat democràtic liberal».

Casals cita primers casos als països nòrdics als 70 i l’eclosió de la figura de Le Pen (pare) a França a mitjans dels 80. «A Espanya, l’últim baròmetre de la joventut diu que s’ha doblat el nombre d’homes de fins a 29 anys que manifesten que la violència i la desigualtat de gènere no existeixen i que es tracta d’un moviment en contra de l’home. Això no passa en dos dies, coincideix amb la legitimació de certs discursos», afirma Bernal Triviño.

Legitimar el missatge

Els gairebé 50 anys que ha treballat el moviment ultraconservador als EUA per completar el ‘backlash’ a Roe vs. Wade segueixen un patró que després s’ha repetit, adaptant-se a les circumstàncies, en altres països. «El primer pas és la creació d’associacions contra uns drets determinats per crear un cim social en contra d’aquests drets», explica Bernal Triviño. Són entitats que suposadament sorgeixen de la societat civil i fan un treball de base essencial. Als anys 70, 80 i 90 es treballaven les manifestacions al carrer i l’accés als mitjans. Gràcies a les xarxes socials, la capacitat de difondre el missatge ha crescut exponencialment i ha permès que ideologies i grups foscos i minoritaris (com els ‘incel’ als EUA) tinguin un altaveu desproporcionat. Hazte Oír seria un exemple espanyol d’aquest tipus d’organitzacions. 

El segon pas és l’accés a les institucions. «La difusió d’un determinat missatge des de les institucions a través de la política implica que augmenta la capacitat de convenciment a través de les xarxes socials de missatges misògins, masclistes, racistes...», analitza Bernal Triviño. Trump n’és el gran catalitzador, però no l’únic. A Espanya, per exemple, Vox manté una línia ascendent des que va aconseguir accedir per primera vegada a les institucions a Andalusia fa quatre anys. El portaveu amplifica el missatge i fa créixer l’emissor. En aquest sentit, la legitimació del missatge és clau. «La primera victòria del moviment reaccionari no és enderrocar l’avortament o la llei de violència de gènere, sinó el seu qüestionament», exemplifica Bernal Triviño.

Però accedir a les institucions no serveix tan sols per legitimar el missatge. «Hi ha una pauta, quan s’arriba al poder, que s’ha vist per exemple a Polònia i a Hongria –explica Ferrero-Turrión–. S’inicien processos de reforma institucionals que a poc a poc van acabant amb pilars essencials de l’Estat de dret, com la divisió de poders. La fortalesa davant l’envit depèn de la institucionalització democràtica que hi hagi al país i de la robustesa de la seva cultura política. No és el mateix Hongria que Polònia que els EUA, on sembla que el sistema va resistir fins i tot l’intent d’assalt del Capitoli, tot i que ja veurem què passarà». En efecte, pot ser que Trump no hi sigui (tot i que això encara s’ha de veure), però el trumpisme segueix present.

Rebel·lia reaccionària

En el llibre ‘¿La rebeldía se volvió de derecha? Cómo el antiprogresismo y la anticorrección política están construyendo un nuevo sentido común (y por qué la izquierda debería tomarlos en serio)’, l’historiador argentí Pablo Stefanoni descriu com en temps líquids l’esquerra s’ha convertit en la defensora de l’‘establishment’ i l’autodenominada dreta alternativa és, en canvi, la veu de la rebel·lia. Cert que per a això recorre a la demagògia i al populisme, però és una constant que a Europa i als EUA siguin la dreta nativista, l’‘alt-right’, la ultradreta o la dreta extrema nacional-populista (diferents rostres de l’onada reaccionària) les que estan aconseguint capitalitzar un dels trets definidors del nostre temps: la profunda indignació de la població.

«Després de la Segona Guerra Mundial, almenys al món occidental, la democràcia liberal va ocupar el centre del tauler i es va anar expandint com l’únic sistema acceptable, i això es va aprofundir després de la caiguda del mur de Berlín el 1989 i el famós final de la història, tesi del llibre tan citat com poc llegit de Francis Fukuyama. ¿Estem tornant a una situació en la qual la democràcia liberal rep estirades per l’esquerra i per la dreta? Només molt parcialment: en realitat, les esquerres antisistèmiques van abraçar la democràcia representativa i l’Estat de benestar o bé es van transformar en grups petits i sense incidència efectiva. En canvi, són les denominades dretes alternatives les que han estat jugant la carta radical i proposen trepitjar el tauler amb discursos contra les elits, l’‘establishment’ polític i el sistema», escriu Stefanoni.

Rebuig de la democràcia liberal

L’esquerra, en aquest sentit, es va tornar ‘establishment’. El progressisme és la ideologia que defensa l’Estat del benestar sense retallades; la que proclama les bondats del pacte social que permetia que l’ascensor social, tot i que fos a empentes i rodolons, funcionés; és la que promulga correcció política en el discurs i sosté institucions (Washington, Brussel·les, l’ONU...) que simbolitzen el poder establert. «En termes europeus, la socialdemocràcia viu des dels 70-80 en aquesta eterna crisi en què es delecta de forma sistemàtica; la democràcia cristiana no ha fet una lectura autocrítica de com ha evolucionat el seu propi corrent de pensament i això ha sigut ben aprofitat per les formacions polítiques extremes que es posicionen davant la democràcia liberal», explica Ferrero-Turrión.

La Gran Depressió de principis de segle va crear una bretxa de la qual van sorgir monstres que crèiem oblidats –nativisme, ultranacionalisme– i que van saber connectar amb àmplies capes de la població que en temps d’incertesa no volen que se’ls digui que estem en el bon camí i que amb prou feines fan falta uns retocs de l’‘establishment’. La utopia, sosté Stefanoni, és de l’‘alt-right’ i d’un ampli ventall de teories, distòpies i moltes propostes desenraonades però que coincideixen a rebutjar la democràcia liberal, la seva capacitat de mobilització a través de les xarxes socials i el desig de posar en perill en uns temps en què, com diu Casals, «Trump, el Brexit i el Tribunal Suprem dels EUA demostren que tot és possible». 

Adaptació a cada país

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Llarga vida a l’OTAN

En cada país el tsunami reaccionari s’adapta a les circumstàncies i al moment. «Té en comú que, fins i tot els que semblen més trencadors, critiquen la perversió de l’ordre natural», assenyala Bernal-Triviño. Le Pen pare, recorda Casals, es va aixecar a cavall de la seguretat i el nacionalisme nativista; a Espanya, Vox deu gran part de la seva irrupció en les institucions als moviments tectònics que en la vida política i social espanyola va suposar el procés a Catalunya; als EUA, Trump creix sobretot a cavall del cost de la globalització en la part més tradicional (blanca, pobra, treballadora); al Brasil, Jair Bolsonaro apel·la a una confrontació ideològica més clàssica amb el comunisme. Però tots ells utilitzen les denominades guerres culturals per convertir el seu missatge en transversal.

Aquesta setmana, Trump ha reaparegut en l’escena política nord-americana amb un clàssic discurs la por: parlava d’inseguretat, d’un país que es dirigeix al desastre, i en culpava els emigrants sense papers. Clàssic Trump, gairebé ‘vintage’. Però aquesta vegada també ha criticat els transgènere, un dels temes del moment, cavall de batalla, de l’‘alt-right’ aprofitant la bretxa (generacional i ideològica) que els drets trans han obert en el feminisme. El mateix dia en què Trump va reaparèixer, l’Ajuntament de Madrid va retirar la bandera LGTBI de dependències municipals després d’una decisió judicial presa a partir d’una denúncia de Vox. I a Itàlia hi ha tanta por d’una victòria dels Germans d’Itàlia de Giorgia Meloni que fins i tot Silvio Berlusconi sembla acceptable. «Els principis liberals han deixat una part important de la població sense resposta –reflexiona Ferrero-Turrión–. Ens vam confiar pensant que la democràcia liberal era indestructible i aquesta gent ha aconseguit posar sobre la taula qüestions a les quals els partits ‘mainstream’ no han sabut donar resposta». I en aquest buit, a poc a poc, tuit a tuit, sentència a sentència, diputat a diputat, creix el tsunami.