Sodoma, Gomorra i la salvació del món

Van ser aquestes les ciutats que Jahvè va prometre no convertir en fosfatina si al seu cens hi havia alguna ànima digna de ser salvada. Les que jo invoco davant les estufes que temperen la intempèrie. Quan vaig començar a descobrir-les als locals més supercalifragilístics de Nova York i, poc després, en tota la nostra geografia de l’oci vaig pensar (com un profeta iracund) que no tenim perdó de Déu, que per aberracions així mereixem que una bola de foc ens esborri de la faç de l’univers.

¿Com és possible que celebrem com a signe de progrés i confort caldejar el carrer, perquè els que s’ho puguin permetre no passin fred mentre sopen, beuen, fumen? Quan comencem a admetre com a normal cremar gas i malgastar electricitat per domesticar la intempèrie (no diguem dilapidar l’aigua, omplir piscines, entebionar-les...) és que hem extraviat la consciència. Una cosa semblant em va embargar quan una amiga nord-americana em va portar al seu descapotable amb la capota oberta i la calefacció llepant les nostres extremitats inferiors. O quan un senador de l’estirp de Dick Cheney (el vicepresident que portava del morro el segon i més indocumentat dels Bush) es va enfurismar quan els esgarriacries del canvi climàtic van parlar de la necessitat de reduir les emissions de CO₂ a l’atmosfera i el consum. El pare de la pàtria va esgrimir el seu sacrosant dret a viure com la primera potència mundial («perquè ens ho podem permetre»). Va tenir la humorada d’enyorar uns ciclopis lavabos de porcellana i fusta, capaços de descarregar sis litres d’aigua cada vegada que el legislador establia les seves natges per obrar. Nikita Khrusxov es va adonar de la derrota de Moscou davant Washington quan, sobrevolant Califòrnia, va contemplar un mosaic de piscines. ¿És èticament defensable una piscina privada, quan el món es mor de set i l’aigua va pel camí de convertir-se en un bé més escàs i valuós que el petroli?

Notícies relacionades

Una calor extrema, policies amb bulldozers i canibalisme: així va imaginar Hollywood l’any 2022

Illa, malgrat Sánchez

Tinc sobre la taula retalls de premsa (qui cita el fill pròdig i encara llegeix diaris de paper és un dinosaure) que he anat atresorant aquest agost de senyals no sé si de la fi del món o del final d’un món. No li agradarà que el citi aquí. Va ser un dels primers articles que vaig publicar a ‘El País’. Era el 1985 i es titulava «La fusió nuclear imita el mecanisme del Sol», amb aquest subtítol: «Investigadors espanyols participen en la creació d’una energia pràcticament inesgotable». Excompany del col·legi major San Pablo, l’enginyer industrial Javier Sanz era un d’ells, un dels meus millors amics i el que em va presentar l’amor de la meva vida. Va passar un temps als Estats Units i un dels seus caps al laboratori de Livermoore ens va dir que el model matemàtic creat per Javier per calcular l’estructura d’un reactor capaç de suportar la fusió nuclear era tan elegant com admirable. L’he tornat a veure aquest estiu, que sembla avantsala de l’hivern del nostre descontentament i li vaig tornar a preguntar a quants anys estem de disposar d’una font d’energia pràcticament inesgotable i més neta que els reactors de fissió. Em va dir que més aviat del que imaginem.

Tant de bo. Daniel Bernabé recordava recentment la pel·lícula ‘Soylent green’. Estrenada fa mig segle, imaginava un 2022 en què res va bé i la gent farà el que sigui per aconseguir el necessari. El film plantejava que la industrialització del segle XX havia portat el món a un grau d’aglomeració, contaminació i escalfament que l’havia convertit en un hivernacle inhabitable. Com ara, molts llocs de l’Índia o el Pakistan. ¿A què estem disposats a renunciar? ¿A les estufes a la intempèrie, les piscines privades, l’automòbil? Mai he tingut ni cotxe ni moto. Mai he après a conduir. Adoro el transport públic. ¿Utopies? Per a mi el bon temps és quan plou mansament, i després el sol treu el cap.