Article de Josep Maria Fonalleras Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La ciència, la vida i un xoriço
Veiem estrelles que ens enlluernen quan tenim davant una miniatura sense brillantor. I, al revés. Els detalls més quotidians de vegades se’ns presenten com un festival interestel·lar de lluminàries
Ens hem embadalit davant les imatges del telescopi 'James Webb' i hem vist galàxies llunyanes, xocs de constel·lacions, immensitats que no podem abastar. Ens hem descobert –com mai o potser com en una d’aquelles nits tan estrellades i pensroses– fràgils i indefensos, oferts a la magnificència dels planetes en dansa. Davant d'aquest espectacle, que va més enllà de la possibilitat ingènua de la percepció i que confon temps i espai, només podem dedicar-nos a la poesia contemplativa o a l’humor. És el que ha fet el científic francès Étienne Klein, director de recerca del Comissariat d’Energia Atòmica (CEA). No pas la poesia, sinó l’humor i, encara més, el dubte sobre tot allò que se’ns presenta com a real i inqüestionable. En un tuit, va publicar la foto de Próxima Centauri, «l’estrella més propera al Sol». Era realment impactant, una massa rogenca amb cràters i ombres, una circumferència perfecta, amb una definició extrema. «Aquest nivell de detalls», deia, «aquest món nou que se’ns revela dia a dia».
Entretots
Era un xoriço. Una tallada de xoriço. Una perfecta i nítida circumferència de xoriço. Per ser més exactes, un «xoriço espanyol», com va aclarir al cap d’uns dies el científic. Molts hi van caure en la trampa i van lloar la saborosa imatge de l’estrella falsa, pensant de debò que era una meravella més del 'James Webb'. El doctor Klein es va afanyar a ensenyar l’engany (el «‘canular’») i va dir que volia temir una virtut pedagògica: demostrar que no ens podem refiar de res, que tot pot ser una aparença enganyosa. I també, hi afegeixo, va dinamitar la prosopopeia. Aquella estrella tan incandescent, que vivia i moria a anys llum de la Terra, que ara se’ns apareixia amb una fulguració inaudita, era tan petita i tan propera, en realitat, com l’embotit casolà, amb vetes de greix i carn magra de porc adobada, amb sal i pebre vermell.
Ens passa sovint. Veiem estrelles que ens enlluernen quan tenim davant una miniatura sense brillantor. I, a l'inrevés. Els detalls més quotidians, les coses més intranscendents, a vegades se’ns presenten com un festival interestel·lar de lluminàries. És tan difícil apreciar la diferència. Això sí, davant el xoriço de la carnisseria, a partir d’ara pensaré que soc un astronauta.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
