Feijóo busca una dreta catalanista

La legislatura 1996-2000 va estar plena de sorpreses que encara deambulen en la quotidianitat del país. Per exemple, la cessió de trams d’impostos a les autonomies, ara ja habituals o, en el cas de Catalunya, la retirada gradual de la Guàrdia Civil, que va anar deixant espai, responsabilitat i imatge als Mossos. 

Aquell PP, forçat per les circumstàncies i les necessitats de pactar per governar, es va convertir en un partit de dretes disposat a negociar sense embuts amb qualsevol tipus de nacionalisme. Allò va contribuir que en les eleccions de l’any 2000 els populars aconseguissin una majoria absoluta que, posteriorment, es va convertir en un regal enverinat. Un exemple que només la necessitat obliga a l’acord. 

Però aquella legislatura primera d’Aznar no va quallar en la metodologia de fer política del PP. El desastre dels següents quatre anys i la matussera gestió del terrible atemptat d’Atocha els va deixar a l’oposició durant vuit anys.

La següent majoria absoluta de Rajoy, el 2011, no és exemple de res. En aquell cas, les necessitats econòmiques els van obligar a impulsar polítiques econòmiques contraries a les línies ideològiques del PP, com apujar impostos, i la resta no va ajudar a gestionar amb certa delicadesa les diferents sensibilitats d’aquest Estat de les autonomies.

En una recent entrevista a Núñez Feijóo a ‘El País’, el líder del Partit Popular reconeixia que els havia faltat empatia a Catalunya i que és «molt difícil» governar Espanya si la seva formació no incrementa vots. 

Tornem al 2000. Aquella majoria absoluta va ser producte del treball de negociació realitzada pels populars amb un nacionalisme català, llavors més amic del pragmatisme i els èxits concrets, i allunyats de les utopies. També és cert que aquella dreta catalana disposada a asseure’s a la taula per tancar acords de qualsevol tipus, si existeix encara, no té la força avui dia com per concentrar un volum de vots per ser representativa.

¿Seria capaç Feijóo de crear aquesta dreta catalanista, poc nacionalista, a l’estil Josep Piqué? ¿És el que necessita Catalunya i, per descomptat, Espanya? I el més important: ¿quant debilitaria aquest missatge el votant popular de la resta d’Espanya?

La resposta més important està en descobrir si Núñez Feijóo es deixarà convèncer que el seu èxit a Espanya es construeix a costa de Catalunya. I escric «es deixarà convèncer» perquè sempre són les pressions d’alguns cercles repetitius les que acaben canviant polítiques que, en principi, tenen tarannà d’Estat.

Li va ocórrer a José María Aznar, convençut del seu gir catalanista liderat per Piqué, i transformat per les pressions dels Aceves i Zaplana de torn, que van aconseguir que el líder del PP català enviés la política a fregir uns quants espàrrecs. 

Notícies relacionades

Els fills de Sánchez

Sánchez no aixeca el cap

El president del Partit Popular, bon coneixedor de la percepció catalana de la política, i no només des de la dreta, també de l’esquerra i fins i tot des de l’independentisme, té feina sobre la taula. 

La diferència és que el PP d’Aznar de les eleccions de 1996 no tenia l’halo de Vox darrere el clatell. Aleshores, també existia una extrema dreta organitzada, però era excèntrica i desfasada, el contrari a aquest moment polític. Molta estratègia li farà falta a Feijóo.