Un acord nuclear en suspens

L’acord nuclear subscrit, el 2015, entre l’Iran i els països del G-5+1 (els Estats Units, Rússia, la Xina, França i el Regne Unit + Alemanya) per limitar el programa atòmic iranià a usos pacífics, a canvi d’un aixecament de les sancions que pesen contra l’economia d’aquest país, va ser un bon acord. Impulsat pel llavors president dels Estats Units, Barak Obama, va aconseguir que l’Iran es comprometés a mantenir el seu programa d’enriquiment d’urani per sota dels llindars necessaris per a la fabricació d’una bomba atòmica. La decisió de l’Administració de Trump de retirar-se unilateralment de l’acord, el 2018, va ser una mala notícia. Segons els observadors de l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica, l’Iran va mantenir fidelment aquest compromís fins aquesta retirada, quan va decidir reprendre anteriors activitats nuclears afegint nous motius de tensió entre els països de la regió. 

En aquest context, en el qual intervenen qüestions relacionades amb la seguretat nuclear i altres de pròpies de la relació conflictiva entre l’Iran i els seus veïns més poderosos (Israel i l’Aràbia Saudita), la decisió del president Joe Biden de reobrir negociacions per tornar a l’acord del 2015 va constituir una iniciativa ben rebuda per l’Iran i els països de la Unió Europea. Sobretot quan, per justificar la seva decisió, Trump havia al·ludit a l’existència de plans secrets iranians per fabricar la bomba atòmica, una asseveració sobre la qual mai va aportar proves concloents, que només va ser recolzada per Israel i que no van compartir els altres signants de l’acord. Aquests van continuar formant part de l’acord, a l’espera de la reincorporació de Washington. Amb una implicació singular de la UE, les negociacions van avançar, fins al punt que l’acord es donava per fet fa un parell de setmanes. 

Tanmateix, en els últims dies s’han conjugat diversos obstacles a aquesta tornada dels Estats Units a l’acord del 2015. En primer lloc, l’apunyalament criminal de l’escriptor Salman Rushdie per part d’un nord-americà de confessió xiïta ha donat ales als qui continuen considerant que l’Iran forma part d’aquell «eix del mal» a què va al·ludir Georges Bush, poc després de l’atemptat contra les Torres Bessones. Aquesta idea, molt implantada en la societat nord-americana i en el seu propi Congrés, suposa un obstacle per als intents de Biden de tornar a la taula de negociació. Tot i que el règim iranià no hagi justificat l’apunyalament de Rushdie, el cert és que haver afirmat que la fàtua mortal del líder suprem, l’aiatol·là Khomeini, contra l’escriptor britànic no es pot revisar, perquè aquest ja va morir, no ajuda a crea un clima favorable. L’intent d’assassinat de Rushdie, la detenció als EUA d’un agent iranià suposadament involucrat en la preparació d’un atemptat contra un ciutadà del mateix origen, així com la història, més truculenta, segons la qual l’Iran s’hauria proposat segrestar John Bolton, conegut diplomàtic conservador i crític acèrrim de Teheran, han donat un nou impuls al grup de congressistes dels dos partits contraris a la tornada a l’acord del 2015. En aquest context difícil, no sembla raonable que l’Iran pretengui ara incloure en el nou text clàusules que evitin futurs desistiments com el de Trump. La UE, destinatària de l’última proposta de Teheran, haurà de convèncer el govern d’Ebrahim Raisi que un acord d’aquesta naturalesa no es basa en la seva eficàcia jurídica sinó en la confiança mútua entre els seus signants.