Catalunya, any 2040

S’agraeix aquesta mirada directa i sense alarmismes, perquè així el canvi climàtic ja no és una profecia llunyana i reservada als científics, sinó una realitat inevitable. A més de les conseqüències globals devastadores, ens obliga a pensar individualment, a mirar el nostre entorn i a imaginar-nos com canviarà el que coneixem. És el que fan, per exemple, les plataformes que integren SOS Pirineus, que alerten de «les diferents amenaces que es discerneixen sobre el medi ambient i les condicions i formes de vida del Pirineu». Denuncien actuacions urbanístiques desmesurades, la creació d’infraestructures que afecten el paisatge o les explotacions basades en l’esgotament de recursos. En el centre de les crítiques, és clar, hi ha la candidatura del Govern català per organitzar els Jocs Olímpics d’Hivern 2030, en solitari. El Govern diu que és una proposta «sòlida i sostenible», però veient les projeccions del seu propi Servei Meteorològic per al futur, és evident que el primer hàndicap seria –o serà– aconseguir que nevi molt, quan la neu sigui només un bonic record. Els meteoròlegs ja suen.