Article de Jordi Puntí Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Catalunya, any 2040

S’agraeix la mirada directa i sense alarmismes del Meteocat, perquè així el canvi climàtic ja no és una profecia llunyana i reservada als científics, sinó una realitat inevitable

1
Es llegeix en minuts

És la calor. O la combinació de sequera i calor. O la combinació d’incendis, sequera i calor. I el temps lliure per pensar-ne més a l’estiu. I el pòsit que han deixat els anys de pandèmia. Tot suma. La qüestió és que, d’un temps ençà, la gent sembla entendre que l’emergència climàtica és una amenaça real i immediata. Ja era hora. Hi ha detalls: aquesta setmana, el Servei Meteorològic de Catalunya ha presentat un treball sobre l’impacte del canvi climàtic al nostre territori, amb l’horitzó del 2050. A l’estudi, el Meteocat abandona a estones la prudència del verb condicional per descriure un present que no admet dubtes: «Els senyals actuals, així com les projectades d’increment de la temperatura al Pirineu són clars i contundents, com per exemple l’aparició de nits tropicals a molts llocs de la zona pirinenca (...). També és clara la disminució de precipitació a l’estiu, amb la consegüent reducció de reserves hídriques.» Així, cap al 2040 les cotes de neu seran més altes, farà menys fred i hauran desaparegut les glaceres del Pirineu.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

S’agraeix aquesta mirada directa i sense alarmismes, perquè així el canvi climàtic ja no és una profecia llunyana i reservada als científics, sinó una realitat inevitable. A més de les conseqüències globals devastadores, ens obliga a pensar individualment, a mirar el nostre entorn i a imaginar-nos com canviarà el que coneixem. És el que fan, per exemple, les plataformes que integren SOS Pirineus, que alerten de «les diferents amenaces que es discerneixen sobre el medi ambient i les condicions i formes de vida del Pirineu». Denuncien actuacions urbanístiques desmesurades, la creació d’infraestructures que afecten el paisatge o les explotacions basades en l’esgotament de recursos. En el centre de les crítiques, és clar, hi ha la candidatura del Govern català per organitzar els Jocs Olímpics d’Hivern 2030, en solitari. El Govern diu que és una proposta «sòlida i sostenible», però veient les projeccions del seu propi Servei Meteorològic per al futur, és evident que el primer hàndicap seria –o serà– aconseguir que nevi molt, quan la neu sigui només un bonic record. Els meteoròlegs ja suen.