Article d’Astrid Barrio Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La dècada perduda
Des del 2017 no hi ha hagut cap millora ni en el nivell d’autogovern, malgrat la taula de diàleg, ni en el seu exercici. I tant a Catalunya com a España les expectatives de la ‘nova política’ han estat frustrades; estem pitjor de com estàvem i les reformes necessàries encara estan pendents
Al setembre es compliran deu anys de l’esdeveniment que va suposar el tret de sortida del procés, entenent com a tal el període de la història política catalana caracteritzat per l’increment del suport de l’independentisme i per la celebració de consultes d’autodeterminació il·legals, que van culminar en l’infructuós intent de secessió unilateral el 2017. Es tracta de la dissolució anticipada del Parlament realitzada per Artur Mas el 2012 després de la multitudinària manifestació convocada per l’ANC amb motiu de la Diada, sota el lema ‘Catalunya, nou estat d’Europa’, i després que Mariano Rajoy, en un moment en què Espanya es trobava al caire del rescat econòmic, rebutgés taxativament la possibilitat de dotar Catalunya d’un pacte fiscal, un règim de finançament similar al concert basc, al·legant la inconstitucionalitat de la proposta. Després de la negativa de Mas, sorprenentment, va ser rebut entre crits de joia a les portes del Palau de la Generalitat i al poc va convocar unes eleccions en les quals esperava reforçar la seva posició, per mitjà d’una majoria absoluta.
Els resultats, tanmateix, no van ser els esperats. Convergència i Unió, ja plenament compromesa amb la celebració d’una consulta d’autodeterminació, a través de l’eufemisme del dret a decidir, va experimentar un fort retrocés, i va passar de 62 a 50 escons, ERC, de la mà d’Oriol Junqueras, es va convertir en la segona força política, Ciutadans va experimentar un notable creixement, triplicant la seva representació i la CUP va accedir a la representació parlamentària.
La nova política que, a partir del 2014, irrompria en el conjunt de la política espanyola, el 2012 ja va fer acte de presència en la política catalana. Tant el procés sobiranista com el declivi dels vells partits i l’emergència de noves formacions, com Ciutadans i Podem, tots dos amb una agenda reformista, van alimentar unes expectatives que, deu anys més tard, podem qualificar, com a mínim, de sobredimensionades.
Entretots
El procés sobiranista va prometre una independència exprés i sense costos i va acabar amb la inèdita aplicació de l’article 155 de la Constitució, que va suposar, de facto, la intervenció de l’autonomia catalana, i amb l’enjudiciament i empresonament de membres del Govern i d’activistes independentistes i la fugida del president i d’alguns consellers i dirigents. Des d’aleshores, l’acció política s’ha centrat a desfer els greuges de la deriva unilateral per mitjà de l’anomenada ‘desjudicialització’, però sense cap millora ni en el nivell d’autogovern, malgrat la taula de diàleg, ni en el seu exercici. Més aviat s’ha produït una constant degradació de les institucions catalanes, amb un president de la Generalitat que va haver d’abandonar el seu càrrec inhabilitat per desobediència i una presidenta del Parlament, investigada per corrupció i embolicada en l’estelada, que ha hagut de ser suspesa de les seves funcions.
El balanç de deu anys de nova política a Espanya tampoc és gaire millor. Els aires reformistes aviat van perdre manxa i ràpidament es va imposar el càlcul curtterminista dels nous partits, cosa que va provocar repeticions electorals el 2016 i 2019, la primera perquè Podem esperava ‘sorpassar’ el PSOE i la segona perquè Ciutadans aspirava al mateix, respecte al PP. Ni Pablo Iglesias ni Albert Rivera segueixen avui al capdavant de les seves formacions. La irrupció de Vox, el 2018, encoratjat pels fets d’octubre del 2017 a Catalunya, amb la seva agenda involucionista en molts àmbits, i en particular en matèria de política autonòmica, dificulta encara més l’obtenció dels amplis consensos que són necessaris per portar a terme reformes institucionals exitoses i duradores. La Corona, l’Estat autonòmic, la justícia, el Senat, les relacions Govern-Parlament necessiten ajustos, en molts casos de naturalesa constitucional, que ara com ara semblen impossibles. Estem pitjor del que estàvem, ja que pel que sembla ni tan sols hi ha una majoria prou sòlida com per reformar el Codi Penal. Les reformes necessàries segueixen pendents des de fa deu anys, però l’expectativa de canvi ja no és la nova política, només es pot esperar que la vella, recentment reforçada, actuï de forma responsable. I que a Catalunya s’assumeixi plenament la idea de ‘postprocés’.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
