Emergència climàtica agreujada

L’opinió dels experts sobre l’efectivitat de les mesures adoptades fins ara per combatre el canvi climàtic oscil·la entre la dels qui pensen que hem avançat molt, tot i que encara no prou, i la dels qui adverteixen que ja només ens queda marge per pal·liar els pitjors auguris. Mentre que cada dia són més els ciutadans conscients que l’emergència climàtica, amb uns efectes que ja es poden veure de manera efectiva en el dia a dia, és una realitat, creixen també les proclames populistes de l’extrema dreta negacionista. Mentre els acadèmics tornaven a urgir a l’acció sense dilacions en el diagnòstic del sisè informe de l’IPCC, difós fa just un any, una sèrie de crisis encadenades –la pandèmia, la guerra d’Ucraïna i el doble xoc energètic i de matèries primeres– han sumat noves emergències que compliquen en gran part la voluntat d’aplicar algunes de les decisions preses a la cimera del clima de l’any passat, reunida a Glasgow (COP26).

De la mateixa manera, al mateix temps que s’han registrat avenços legislatius notables en països com els Estats Units –recentment aprovats pel Senat–, Xile o Espanya (llei del canvi climàtic i transició energètica), en d’altres, apressats per garantir un subministrament de prou energia, han optat per una rehabilitació, si més no transitòria, del carbó. Perquè és un fet que la distorsió del mercat de l’energia a causa de la guerra d’Ucraïna i de les incerteses sobre el subministrament de gas rus han col·locat governs com el d’Alemanya davant una situació de gran vulnerabilitat. Dit d’una altra manera: moltes de les mesures previstes per limitar l’escalfament global figuren als papers, però són lluny d’haver-se pogut portar a la pràctica malgrat l’agreujament de l’emergència climàtica.

Les anormalment altes i persistents temperatures d’aquest estiu són només una mostra de fins a quin punt el planeta avança molt de pressa cap a una situació crítica. Fins i tot amb una aplicació rigorosa del que es va acordar a Glasgow, l’augment de la temperatura mitjana del planeta pujaria entre 1,8 graus i 2,4 graus en els pròxims anys, entre 3 i 9 dècimes per sobre de l’objectiu anteriorment fixat d’1,5 graus. I això, sens dubte, tindrà grans implicacions socials i econòmiques tan preocupants com la repercussió que ja té ara el canvi climàtic en l’agricultura, la pesca, els processos industrials i la vida quotidiana a les grans ciutats. Una situació que pot veure’s agreujada si d’aquí al 2030 no es redueixen a la meitat les emissions per evitar un escalfament global desorbitat.

Per preservar el futur i evitar que hi hagi més degradació del medi ambient són imprescindibles un mínim de tres mesures: aturar l’expansió dels combustibles fòssils i impulsar les energies netes, canviar el model de creixement i consum –les resistències a mesures puntuals d’estalvi energètic per la crisi ucraïnesa demostren fins a quin punt serà difícil– i adoptar en el COP27, que se celebrarà a Egipte al novembre, mesures precises, concretes i de compliment inajornable. La decisió aprovada a Glasgow d’aparcar fins a la cimera següent els assumptes més complexos i la concreció de grans transformacions necessàries ja va ser per si mateix decebedora, però ho seria molt més que d’aquí tres mesos s’ajornés de nou l’adopció de decisions d’aplicació a escala global. Sense això serem cada dia més a prop que es facin realitat els pitjors vaticinis i que s’entristeixi el futur de les generacions futures.