Secrets i transparència

Resulta si més no estrany que una democràcia tan rodada com l’espanyola s’hagi pogut desenvolupar fins ara amb una llei de secrets oficials de 1968, redactada per la dictadura franquista. Per substituir una regulació preconstitucional i alinear-se amb la normativa europea i de l’OTAN, el Consell de Ministres va aprovar dilluns passat l’avantprojecte de llei d’Informació Classificada que contempla quatre tipus de material classificat: alt secret, secret, confidencial i de difusió limitada. En funció de cada categoria els terminis de desclassificació oscil·len entre els 4 anys per als arxius menys compromesos i els 50 per al material més sensible. El veto al públic fins i tot es podria prorrogar en alguns casos.

La qüestió no és banal a la pràctica, ja que els 50 anys previstos, ampliables, farien possible furtar a l’opinió pública més enllà del que és raonable fets pertanyents a l’etapa del final del franquisme i la Transició, inclòs el 23 de febrer de 1981. No tindria sentit que una reforma que ha de modernitzar el sistema acabés mantenint les principals ombres. I si es cometés l’error de regatejar en aquest tema, els ciutadans tindríem tot el dret de preguntar què han d’amagar els que volguessin escamotejar-nos els fets en aquestes etapes crítiques. 

Aquest termini de mig segle ja havia sigut criticat amb duresa per diversos actors polítics, entre els quals el soci menor de la coalició, Unides Podem, i la majoria dels suports polítics de Pedro Sánchez en la seva investidura. Convé recordar que aquest pas s’ha fet després de la demanda reiterada del PNB, que va aconseguir el 2020 que el Congrés acceptés a tràmit una proposició de llei de secrets oficials que establia un termini màxim de 25 anys. 

Atès que qualsevol matèria reservada pot ser desclassificada en qualsevol moment, els terminis no semblen excessius però podrien variar en el tràmit de la llei. La trobada entre Sánchez i Yolanda Díaz per escenificar la seva voluntat d’esgotar junts la legislatura va suavitzar la discrepància entre els dos socis de govern, tot i que UP ja havia evidenciat que dilluns se celebrava la primera volta de la llei, i que les dues formacions ja han acordat pactar la discrepància en la segona. 

Alguns socis d’investidura de Sánchez han recordat amb raó que «una democràcia és més fort com més transparència pugui assumir» però també és veritat que una llei necessària per garantir la seguretat de l’Estat hauria de fugir de concessions demagògiques destinades a satisfer els aliats del govern. 

La llei de secrets oficials, que no és orgànica i que pot, per tant, ser aprovada per majoria simple, és una norma que pertany al nucli constitucional i que per això hauria d’obtenir un gran consens de manera que no li falta raó al PP quan lamenta no haver sigut informat en un tema de tant calat present i futur.