Barraca i Tangana
Si guanyen
¿Qui vol treure-li la il·lusió a un nen? Jo no, sens dubte, i Laporta tampoc. Ningú vol ser tan malvat.
No hi ha frase més difícil d’escriure que la primera de cada temporada. A partir d’aquí ja llisquen les tonteries en cascada, però la primera genera sempre un petit turment: la vas remugant sense voler durant les vacances d’estiu, aquest suposat temps de festa, la canvies mil vegades al cap i mai en quedes del tot content. És impossible fugir del clixé de la tornada a l’escola, de l’aroma a la redacció del primer dia de curs, explicant què has fet a l’estiu.
Odio la primera columna de cada temporada gairebé tant com el primer dia de feina. No saps ben bé si has de saludar d’una manera especial o si has d’enganxar-te ràpid a la rutina, i actuar com si res. Odio la primera columna de la temporada perquè sense voler aspiro a convertir-la en una cosa especial, i això sol sortir malament facis el que facis. Les millors columnes de cada any han sorgit sempre quan menys ho he sospitat, com les millors nits de festa, que mai són la nit de Cap d’Any o un aniversari, sinó un dia tonto que no tenies intenció de sortir i que, de sobte, s’anima, o com els millors partits a la grada, que gairebé mai són el dia gran del calendari, sinó un partit qualsevol al novembre, impossible de preveure. És aleshores, gairebé sempre, que sorgeix de debò la màgia.
Però la primera columna i la mandra que genera són peatges ineludibles per arribar a aquests moments. Per què preocupar-te per canviar-ho si no hi pots fer res. Ara mateix, aquest estiu, tothom parla de l’equip que està construint el Barcelona: és a dir, el meu cervell fa tot el possible perquè jo no escrigui de l’equip que està construint el Barcelona, perquè tinc aquesta tara molt arrelada.
El meu amic Fernando em va comentar l’altre dia que un vell polític, ja retirat, li va dir que alguns dels problemes d’una ciutat només es podrien resoldre amb uns governants disposats a perdre les eleccions següents i això, sigui pel que sigui, és una cosa que no se sol trobar. Potser per arreglar d’una manera definitiva els problemes econòmics del Barcelona es necessitaria una junta directiva disposada a perdre les eleccions següents, però això tampoc sembla que hagi de passar. El futbol permet aquestes jugades: l’aposta pel curt termini està ben vista perquè comporta il·lusió a tones; la il·lusió és el motor principal del seguidor –que, per sobre de qualsevol altra cosa, anhela resultats–, i en el futbol els seguidors som nens malcriats. ¿I qui vol tractar un nen com si fos adult? ¿Qui gosa treure la il·lusió a un nen? Ningú vol ser tan malvat. El president Laporta no, sens dubte. I jo tampoc, això ho tinc clar.
El Barcelona és un club gran i, com a tal, afronta els perills financers instal·lat en una certesa mental: al final mai passa res. Passa, en realitat, que aquest final mai arriba, perquè té la capacitat d’allargar el final, d’anar-lo aclarint a puntades de peu. També és com la política: el problema sovint no es resol, simplement s’ajorna. Mentrestant la inèrcia vital continua i anem tirant. El que ara importa als meus amics culers és baixar a la piscina i comentar: ‘tenim un equipàs’.
No ho critico, que consti, només ho constato. Si guanyen, ningú no se’n recordarà, d’això, a l’última columna de la temporada. Si guanyen.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
