Desena avinguda Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Pedro Sánchez al K2
El president afronta la recta final de la legislatura amb un plantejament binari: o selfie al cim o estimbada
Si jo fos Pedro Sánchez, me n’aniria de vacances al K2, ara que escalar la muntanya s’ha convertit en una atracció turística més ‘cool’ que enfilar-se a l’Everest mateix, tan massificat que ja no té mèrit. Més que la d’un equilibrista, la carrera política de Sánchez sempre m’ha semblat la d’un alpinista: escalar, escalar i escalar, contra el torb, el cansament, els elements i la mateixa llei de la gravetat. Escalar sempre amb l’objectiu prioritari entre cella i cella, que no és cap altre que fer-se un selfie al cim amb un somriure radiant, escalar pel plaer d’explicar-ho després. ¿Per què vol coronar l’Everest?, li van preguntar una vegada a George Mallory, a la qual cosa ell va respondre. «Perquè és allà». De la mateixa manera, Sánchez sovint em fa la sensació que la seva famosa resiliència és en realitat una pulsió alpinista per coronar l’Everest i fotografiar-se al cim. ¿Per què arribar a la secretaria general del PSOE, derrotar Susana Díaz i l’establishment socialista, tombar Mariano Rajoy en una moció de censura i guanyar les eleccions dues vegades per doblegar Pablo Iglesias? Perquè (la Moncloa) és allà.
La foto del K2 que aquests dies ha sovintejat per les pantalles i els papers mostra un col·lapse a l’autopista AP-7 en el denominat coll d’ampolla, un dels punts més perillosos d’aquesta muntanya de 8.611 metres d’altura. Sánchez es troba al coll d’ampolla de la seva legislatura, l’enèsim, ningú va dir que seria fàcil. Un «Ser el súmmum», un altre, d’una carrera política marcada per una inaudita bandada de cignes negres. Sense oxigen, a pulmó, amb les botes desgastades i els músculs adolorits, Sánchez es disposa a llançar l’últim assalt fins al cim sabent que el joc és binari: o selfie o estimbada. Juguen en contra seu el moment internacional (guerra d’Ucraïna); el moment domèstic (auge del PP d’Alberto Núñez Feijóo); el momentum, aquest unicorn polític (les enquestes, el desastre andalús, les eleccions autonòmiques i municipals que apunten a l’horitzó); l’estat d’ànim, a l’espera de la fi del món al setembre; els seus socis (aquesta anomenada esquerra del PSOE que desafia la raó i les matemàtiques, on 2+2 mai sumen 4 i així no hi ha manera ni d’acostar-se a 176) i la percepció que el seu no és esquerra ni dreta, ni tan sols socialisme, sinó sanchisme.
Lleis, dades i covid
La part més dura del coll d’ampolla al qual s’enfronta Sánchez és que el mur físic, sent dur, és menys escarpat que la imatge mental del mur. Sánchez i el seu Govern han salvat les crisis de la covid-19 (l’econòmica, la social i la sanitària); han legislat molt (eutanàsia, salari mínim, reforma laboral, només sí és sí) i, com va assenyalar el president amb encert en la roda de premsa de balanç de la legislatura, ha demostrat que hi ha una manera diferent, socialdemòcrata, de sortir d’una crisi que la que vam veure amb la devaluació interna de la Gran Depressió. Dades econòmiques en mà (ocupació, afiliació a la Seguretat Social, PIB...) ni tan malament, podria dir Sánchez, malgrat la inflació de rècord.
Però el president té molts problemes per transmetre aquestes dades, aquests èxits. No l’ajuda el seu estil comunicatiu, tan de selfie al cim, tan aferrat a la propaganda, el posturisme i la hipèrbole: quan s’afirma que tot va bé i que tot es fa bé, resulta molt difícil destacar el que t’interessa dir que va bé. Però el problema que no ha sabut resoldre és que el cor del sanchisme en el seu sentit pejoratiu no és tant què fa Pedro Sánchez, sinó amb qui. La bateria mediàtica de la dreta desqualifica la tasca de Govern més pels socis amb qui pacta (Unides Podem, ERC, Bildu) que pels fruits de l’esmentada tasca.
Sánchez no ha trobat un antídot a l’estil Feijóo, que ha aconseguit el miracle del pa i els peixos: convertir el PP en el vot útil perquè Vox no governi.... amb el PP. Aquest és el torb més fort que bufa contra Sánchez: que el missatge de «o jo o Vox» ja fa menys por a l’electorat que coronar l’Everest si tens diners per pagar-te’l.
Ben mirat, Sánchez no necessita anar de vacances al K2; hi viu instal·lat. Però compte, millor no donar-lo per estimbat abans d’hora, que fins al moment pot fotografiar-se i xiuxiuejar per sota de les ulleres d’alpinista: «Ni tan malament».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
