Article de Josep Maria Fonalleras Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Un homenatge particular a Núria Feliu
En la seva mort he pensat, sobretot, en els boleros. I en els estàndards de jazz que va cantar amb Tete Montoliu. I en les versions de tonades italianes
En la mort de Núria Feliu he pensat, sobretot, en els boleros. I en els estàndards de jazz que va cantar amb Tete Montoliu. I en les versions de tonades italianes. I en aquesta esplèndida ‘Fly me to the moon’ de Bart Howard que aquí es va dir ‘Porta’m lluny del món’. O en la revisió de ‘Je vous ai reconnu’, de Mistinguett, aquell ‘Ja us he reconegut’ que és tot un homenatge a la cançó, a la solidaritat i a la calor entre el públic i la cantant.
Entretots
He pensat també en Josep Maria Andreu Forns, que va guanyar el premi Carles Riba de poesia i que després es va dedicar a fer de lletrista i a adaptar tots aquests clàssics al català. També els boleros en aquest memorable disc (1975), on Feliu cantava junt amb Los Guacamayos, que eren germans i de Barcelona, tot i que anaven vestits amb ponxos americans. Els boleros ens agraden perquè diuen les veritats, com va escriure Manuel Puig, i Feliu, que va ser moltes coses, també va ser qui es va atrevir a cantar-los com si fossin seus, fins i tot amb més contundència, tristesa i enyorança que els originals, que no és poc. Escolto una altra vegada ‘Quan em tornis a veure’ (‘Cuando vuelva a tu lado’). En homenatge a Feliu, en la versió d’Andreu, més desencisada, més desolada, més de debò.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
