Rèquiem pel ‘FAQS’

Però en aquesta petita faula oblidem que si es va produir el desagradable incident és perquè abans hi va haver una excel·lent entrevista, en la qual Cristina Puig va collar com cal Laura Borràs amb l’ajuda d’altres tants excel·lents periodistes. He tornat a veure l’entrevista i els asseguro que val la pena repassar-la, perquè és un xoc d’alt nivell, molt tens però vibrant, entre dues persones intel·ligents. Borràs arribava al plató des d’un autohomenatge a l’Ateneu, però Puig va decidir amb bon criteri canviar els elogis per les preguntes. En un moment culminant, Borràs li retreu a la presentadora que no faci una entrevista sinó «un judici previ» i Puig la talla de soca-rel: «vostè ha vingut aquí a defensar-se, nosaltres a fer preguntes», una sentència que podria servir d’epitafi al que ha sigut aquest excel·lent programa durant diversos anys, malgrat les crítiques furibundes que ha rebut. És significatiu que el ‘FAQS’, acusat fins a la nàusea de ser proindependentista, hagi sigut paradoxalment assassinat per l’independentisme, que tampoc el suportava, com demostra l’incident amb Dalmases. El ‘FAQS’, dirigit per Tian Riba i Pere Mas, va ser acusat injustament de sectari per tots els bàndols alhora, un fenomen paranormal que explica que en realitat va ser un espai molt més just i independent del que alguns creuen. Perquè el FAQS, amb els seus errors inevitables, va ser en realitat un mirall gegant que va posar en evidència els purs, malalts del seu propi dogmatisme, i que sovint ens va tornar una imatge lletja i intolerant de tot el que va passar aquests últims anys en la societat catalana que molts no podien suportar. En realitat, va ser el nostre perfecte i particular boc expiatori: molts li demanaven al ‘FAQS’ el que en realitat no s’atrevien a exigir al poder. L’enorme mèrit del programa, i de Cristina Puig, va ser mantenir-se a la superfície i no perdre l’equanimitat enmig d’un clima brutal d’intolerància, de linxaments vergonyants a les xarxes socials de fanàtics diversos i de pressions polítiques de tots els partits sense excepció, que al final han aconseguit el que pretenien: carregar-se’l. Els crits de Dalmases al camerino són en realitat un últim i preciós homenatge a un programa que trobarem a faltar molt abans del que pensem.