La immigració és una ficció

Aquesta setmana es van reunir Starmer i Macron impregnats d’aquesta onada racista, i dos països que sumen gairebé 140 milions d’habitants van estar discutint més d’una hora sobre com impedien que creuessin el canal de la Mànega uns quants centenars de persones l’únic pecat de les quals és buscar una vida millor. Sens dubte, les tesis dels partits parafeixistes, independentment dels seus resultats, ja han guanyat: la prova és que els gendarmes francesos punxen legalment com uns bèsties indecents les llanxes dels immigrants quan ja són al mar. Les societats europees, també l’espanyola, han picat l’ham de l’extrema dreta, i han decidit llençar a les escombraries els seus ideals i comprar el relat de la por. Per molt que hi insisteixin, la immigració és estadísticament un assumpte menor, històricament és un esdeveniment normal i èticament és una conseqüència lògica de molts pecats europeus, entre els quals el colonialisme i l’extracció despietada dels recursos dels països pobres. Però el pitjor és que serveix com a cortina de fum perfecta per no parlar dels problemes de veritat que condicionen la vida de la gent, com per exemple el de la vivenda, aquest sí, urgent, injust, devastador. Perquè si Macron dedica la seva policia a punxar vaixells on no hi van ni cinquanta persones és només perquè no té cap solució real per a la salvatge especulació immobiliària que ofega les seves classes pobres i mitjanes. És molt més senzill humiliar tres famílies famolenques, indefenses i descalces, normalment de pell fosca, que regular els lobis, cada vegada més rics, que s’aprofiten dels ciutadans, cada vegada més pobres. El relat infantil i repugnant de l’immigrant que ha vingut a robar-nos i violar els nostres fills és una ficció literària que cada vegada compren més mitjans, més partits, més interessos. Ens ho hauríem de fer mirar.