Debat públic

‘Indepes’ contra rojos (i viceversa)

El líder de ERC en el Congreso, Gabriel Rufián, con la portavoz de Podemos en la cámara, Ione Belarra / Eduardo Parra - Europa Press

N’hi ha hagut prou que Ione Belarra acusés preventivament els Mossos de fer "batudes racistes basades en perfil ètnic" perquè es desencadenés una fenomenal tangana entre una part de l’independentisme i de l’esquerra, en la qual s’han vist involucrats personatges tan rellevants com Puigdemont, Pablo Iglesias o Junqueras, a més que encoratjaven els seus en cada manotada virtual, un clàssic en les baralles digitals. Aquest article no entrarà en el fons del debat dels Mossos, primer perquè costa creure que alguns s’ofenguin al descobrir que totes les policies, aquí i a tot Occident, tenen un biaix racista, i, segon, perquè no és el substancial de la fenomenal picabaralla que ens han ofert les dues faccions. No, el fet rellevant no és el motiu de la baralla, sinó la baralla en si mateixa, que remarca les venjances pendents del procés i, en realitat, de la primera Catalunya autonòmica. Des dels temps pretèrits en els quals el pujolisme no podia veure ni en pintura el PSUC, i viceversa, i si volen, des de la Setmana Tràgica i la Guerra Civil, hi ha un enfrontament atàvic no resolt entre els representants de la burgesia catalana i els de les classes populars. En l’arrencada fulgurant del procés, en aquell llunyà 2011, es va produir un breu parèntesi en aquesta antiga lluita intestinal, i la indignació de l’esquerra després de la crisi del 2008 es va unir amb les ànsies d’emancipació del sobiranisme i d’una classe mitjana farta del maltractament estatal.

Potser va ser un miratge o una conjunció històrica casual, però el cert és que l’independentisme només va ser fort de veritat i va mobilitzar dos milions de persones quan va tenir a dins l’esquerra de veritat. Les causes profundes de la dissociació que va venir després són complexes, però és una veritat empírica que l’independentisme es va fer petit quan va deixar de ser social. Davant la frustració per la pèrdua de massa electoral, va emergir un sobiranisme rabiós, estèril i de dretes que es va dedicar i es dedica encara avui a dir que l’esquerra i la dreta espanyoles són el mateix, que el PSOE i el PP són el mateix i que tots els que no compren acríticament les seves idees són el mateix. En ple intercanvi de cops, Pablo Iglesias ha hagut de recordar a Junqueras que ell, sí, va anar a visitar-lo a la presó. Com també ho va fer Ada Colau i tants altres líders de l’esquerra. Perquè, efectivament, no tots eren ni són el mateix. I és que el que demostra l’últim i penós xoc és que tant uns com els altres s’han oblidat que van arribar a estar units perquè compartien una lluita molt semblant contra un Estat salvatge, del qual en realitat tots són víctimes. Potser és ja massa tard per tornar al punt zero del procés, en el qual uns i d’altres van anteposar els seus interessos comuns a les seves diferències. Però l’única veritat tangible és que, el 2025, la marginalitat de l’independentisme, i també de l’esquerra, creix proporcionalment a les seves ganes de barallar-se entre si. Cada dia tenen tots més raó, però cada dia són tots més petits.

Temes:

Ione Belarra PSOE Ada Colau Independència de Catalunya

Inicia sessió 0 Comentaris