El retorn de Puigdemont

L’expresident de la Generalitat no ho té fàcil; totes les seves opcions reals passen per sotmetre’s a la justícia espanyola. Excepte, clar, en la versió independentista del conte de la lletera en què entra a Barcelona en un cotxe descapotable directe al Palau de la Generalitat, bé perquè l’Estat espanyol s’ha desintegrat o perquè la Unió Europea obligui el Govern central a acceptar un referèndum de secessió contra el seu propi ordenament jurídic. A curt, mitjà i llarg termini aquestes alternatives es queden per a les discussions de sobretaula.

Fins ara, Puigdemont espera esdeveniments i compta que aquests li siguin favorables, especialment en la justícia europea. Que la sentència del TJUE tombi finalment la doctrina Llarena en contra de l’opinió de l’advocat general del tribunal; que la seva immunitat com a europarlamentari sigui ratificada; que el Tribunal Europeu de Drets Humans obligui la repetició del judici contra els dirigents condemnats per sedició en el Tribunal Suprem, o que el Congrés dels Diputats aprovi una amnistia. Tot podria passar, no obstant, més aviat sembla que el cercle es tanca en contra dels seus interessos. Mantenint aquesta tesi, un dia més o menys llunyà haurà d’elegir entre convertir-se en ciutadà del món exterior a la Unió Europea o ser fotografiat entre dos policies espanyols a la seva arribada a Barajas.

Hi ha una altra via: prendre la iniciativa. La seva aparició voluntària a Madrid, amb les mans a les butxaques, envoltat de periodistes i seguidors, potser fins i tot acompanyat per l’actual president de la Generalitat (difícil de visualitzar, ateses les relacions amb ERC) suposaria un tomb en la lentitud de la política catalana i espanyola en l’assumpte que ens ocupa. És lògic pensar que la seva compareixença davant el jutge Pablo Llarena no se saldaria en els mateixos termes que en els casos de Serret i Gabriel, d’acord amb els delictes pels quals se’l busca. Naturalment, doncs, aquest pla no li val sense les circumstàncies apropiades.

No hi ha indicis que ERC vulgui pressionar Sánchez a la taula de negociació per resoldre de manera prioritària la situació de Puigdemont, i tot apunta que Sánchez considera que l’indult és una carta de crèdit suficient en l’àmbit de la UE per certificar la seva voluntat de diàleg. A Puigdemont, l’indult dels seus vells companys de fracàs no li val gaire. A l’expresident li convindria més la reforma del delicte de sedició en el Codi Penal, una iniciativa contemplada pel Govern de Sánchez sense concretar per falta de consens, justament amb ERC, que volgués l’eliminació de tot l’enunciat.

Notícies relacionades

¿Poden arribar a anul·lar-se els indults del procés? Claus del gir del Suprem

¿Per què es protegeix els fumadors?

Puigdemont no tornarà a Espanya per quedar-se a la presó els anys a què van condemnar Junqueras. Això suposaria enterrar la seva aurèola d’heroi indomable que un dia voldrà capitalitzar, però Puigdemont no pot tornar sense passar per Pablo Llarena i presumiblement per presó. Si el president del Consell per la República volgués recuperar el protagonisme en la política catalana i en la direcció del moviment independentista no hi ha cap altre remei que ser present sobre el terreny per precipitar esdeveniments. El seu retorn convulsaria la política catalana i espanyola, però cal fer-se a la idea que, sense resoldre el factor Puigdemont, la normalitat a Catalunya coixejarà.

El gran repte de l’expresident és que les condicions favorables les haurà de crear ell mateix. Patrícia Plaja, la portaveu del Govern d’Aragonès que compta amb la meitat de consellers de Junts, ho va advertir fa pocs dies: «Puigdemont no és objecte del diàleg», s’entén que en el marc de la taula de negociació. Ningú dialogarà per ell, però hi haurà altres escenaris de negociació, se suposa. I si no n’hi ha, n’hi haurà.