El dia en què un club de lectura decideixi el Booker

El que passaria dos anys més tard és que publicaria ‘La tempesta de gel’, alguna cosa així com ‘Les correccions’ de Jonathan Franzen abans del mateix Jonathan Franzen –i amb una mica més de sarcasme, amb molt, en realitat– i Ang Lee hi queda tan fascinat com la resta del món i decideix que la convertirà en una pel·lícula i que comptarà amb Sigourney Weaver per al paper d’una de les mares de les dues famílies en ruïnes que es reuneixen un fatal dia (de torb) d’Acció de Gràcies. Completaven el repartiment, clàssics de la dècada com Christina Ricci, Tobey Maguire, i Elijah Wood. Després Moody va continuar escrivint, i publicant, però res va arribar a un cim semblant. Tot i que va firmar novel·les monstre com la lisergicodistòpica i deliciosa ‘The four fingers of death’.

La seva última novel·la fins ara, l’aparentment testimonial i juganera ‘Hotels of North America’ –inèdita, per descomptat, en català i oculta a la vista a qualsevol llibreria del món, ja que es va publicar el 2015, és a dir, fa una eternitat– reconstrueix la història d’un presumpte visitant d’hotels, un client misteriós, la classe d’individu que s’allotja en un lloc per després escriure-hi, amb tota mena de detalls, i en el seu cas, per descomptat, apetitoses incursions en la seva vida, un ‘Foc pàl·lid’ vacacional i hipercapitalista que utilitza la figura de l’observador que ningú observa, el jutge al marge del judici, per construir la novel·la. El nom de l’individu en qüestió és Reginald Edward Morse, i és un dels ressenyistes més destacats del fictici ‘rateyourlodging.com’.

En mans de lectors àvids

El Reginald és un jutge d’hotels i, per tant, entre allò que jutja no es compten els llibres, però ¿i si els jurats literaris comptessin amb almenys un Reginald? ¿Algú que jutgés, com a lector entrenat igual que Reginald jutja cada habitació d’hotel com a client entrenat, i al marge de qualsevol tipus de possible camarilla –o decisió de consens–, cada un dels llibres que opten al premi? Aquesta setmana, el comitè del famosíssim Booker Prize va anunciar que aquest any, per primera vegada, sis clubs de lectura formats per àvids i exigents lectors, llegiran, cada un, un llibre dels sis nominats en la llista curta de finalistes. Els membres del club hauran de ressenyar el llibre en qüestió, i els dos ressenyistes més eloqüents, figuraran entre els convidats a la gala.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

La versió oficial diu que el que es pretén és «compartir la part emocionant de les reunions del jurat –a les quals els membres dels clubs en qüestió estan convidats– amb el públic en general», o això assegura Gaby Wood, la directora de la fundació que atorga el premi –crítica literària, per a més senyals–, és a dir, deixar d’estar sols allà a dalt, a la cúspide, on es prenen les decisions que afecten el mercat editorial, i els lectors, sense tenir-los gaire en compte. I tot i que insisteix que la decisió del jurat continuarà sent «confidencial», no esmenta si es pot o no veure influïda pel que llegeixin en els informes d’aquests lectors anònims, tot i que amb l’espectacle de comptar-hi s’estan assegurant una petita col·lecció organitzada de recomanadors.

La mesura pot, d’una banda, trencar amb l’opacitat del jurat oficial –format aquest any pels crítics, historiadors i novel·listes M. John Harrison, Alain Mabanckou, Neil MacGregor, Shahidha Bari i Helen Castor–, i de l’altra, popularitzar un premi –dotat, per cert, amb 50.000 lliures– que, potser, i això és el més probable, ha començat a allunyar-se del lector. El guanyador de l’any passat va ser Damon Galgut, i la novel·la, ‘The promise’ –la història d’una família sud-africana amb una més que raonable semblança amb la seva pròpia família– no ha tingut ni per indici l’èxit esperat, i potser algú s’hagi començat a preguntar per què. ¿Com de lluny està el sistema editorial dels lectors? Bé, estan a punt d’esbrinar-ho, i el món, també.