San Francisco i l’arxiu de cartes de lectors desesperats

Kearny Street és un carrer costerut del barri de North Beach, a San Francisco. A finals dels anys 60, Richard Brautigan, l’autor de l’instantàniament famosa –aleshores– La pesca de la trucha en América (Blackie Books), vivia en un apartament situat al número 1425, a mig camí entre Washington Square –l’encara avui idíl·lica plaça enjardinada protagonista del primer capítol de la novel·la en qüestió, a la portada de la qual encara es reuneix la gent a menjar sandvitxos– i la imponent Torre Coit. Deixin-me dir-los que la Torre Coit, situada al cim de Telegraph Hill, es va construir l’any 1933 amb els diners d’una il·lustre i excèntrica veïna del barri a qui li agradava apagar incendis, una rica hereva anomenada Lillie Hitchcock Coit.

Quan Lillie Hitchcock Coit apagava incendis, encara no hi havia cos de bombers a la ciutat. No n’hi va haver fins al 1866. Com que les cases eren de fusta, els incendis eren habituals, i hi havia companyies de voluntaris sufocant-los. Lillie Coit en formava part. Mai va ser una més en l’alta societat. Fumava puros i vestia pantalons abans que estigués socialment acceptat que les dones ho fessin. A més, li agradava jugar, i es travestia –fent-se passar per home– per ser acceptada a les partides en què es jugava. Es deia d’ella que s’havia afaitat el cap perquè les seves perruques encaixessin millor. Oh, sí, Lillie Hitchcock Coit podria haver sigut un personatge del sempre enginyós i tendre Richard Brautigan.

A les seves portades

Al costat de la Torre Coit hi ha una estàtua de Cristòfor Colom en què Cristòfor Colom sembla Superman. Fins i tot té una capa. Res a veure amb l’aspecte de mosqueter de Benjamin Franklin a l’estàtua als peus de la qual posen Brautigan i la seva dona a la portada de La pesca de la trucha en América, a l’esmentada plaça de Washington Square. A Brautigan li agradava posar per a les portades dels seus llibres. A The Abortion: An Historical Romance, la seva novel·la del 1971, la novel·la que va inventar una altra realitat en la mateixa realitat –continuïn llegint, és divertit–, ho fa sota les columnes d’un lloc anomenat Presidio Branch Public Library, és a dir, la biblioteca pública del barri de Presidio, a San Francisco, que continua on la va deixar, al 3150 de Sacramento Street.

A l’esmentada novel·la –en què hi ha un idil·li, sí, i un viatge a Tijuana, i també situacions encantadorament absurdes– el protagonista viu en aquesta biblioteca, entregat a la recollida de manuscrits de novel·les –llibres d’instruccions, diaris, qualsevol cosa que s’hagi escrit– que no han sigut publicades, i les cataloga, i les conserva, i les presta, de manera que les memòries d’un nen de set anys comparteixen prestatgeria amb els 12 volums de les indagacions d’un detectiu privat aparentment fictici, i així.

El protagonista d’aquesta obra no descansa mai. Està sempre allà, disposat a rebre el que sigui que se li faci arribar. A la novel·la se citen alguns dels títols. També es parla molt de Vida, la seva nòvia, amb qui viatja a Tijuana.

"La Biblioteca"

Notícies relacionades

L’OBC i el seu clamor per la pau

Gary Oldman, actor: "Moltes vegades, les sèries superen el que es veu en el cinema"

El més fascinant d’aquesta història és que va construir un lloc inexistent. O, com els deia fa unes quantes línies, va cobrir la realitat amb una altra realitat. Perquè hi va haver un temps en què la informació no corria com avui. Hi va haver un temps en què tot era foscor. I si llegies un llibre com The Abortion en què es parlava d’una biblioteca així, i es donava una direcció concreta –que era la direcció real d’una biblioteca–, no perdies res escrivint una carta a aquesta biblioteca, dirigida "al bibliotecari", o directament a "La Biblioteca", interessant-t’hi, preguntant si la història que havies llegit era certa i si per casualitat no podries, tu, enviar el teu manuscrit, que era un bon manuscrit però no havia tingut sort, i mereixia, creies, estar disponible per als lectors.

La bibliotecària real de la Presidio Branch Public Library, (Mrs.) Kay Roberts [sic], fent gala d’un humor exquisit –molt en la línia del mateix Brautigan–, va respondre, amb la seva màquina d’escriure, cada una de les missives rebudes, assegurant-los que, lamentablement, allò era una biblioteca "corrent", en la qual encara no acceptaven manuscrits de llibres no publicats, però en la qual catalogarien "encantats" aquella carta i la inclourien en una col·lecció especial que va continuar creixent fins a finals dels anys 80, i que avui es pot consultar –i hi ha sorpreses al·lucinants: com la parella que es va conèixer a través de les cartes a Kay Roberts i la va acabar convidant al seu casament– a la Biblioteca Pública de San Francisco, com un monument al poder de la ficció.