CREMEU-HO DESPRÉS DE LLEGIR-HO

4
Es llegeix en minuts
Escriptors de viatges

Jorge Martínez

Ben Marcus és, juntament amb el recent guanyador del Pulitzer, Joshua Cohen, l’autor que més lluny està portant la descomposició del present. Ben Marcus va créixer a Austin, Texas, té 55 anys i la seva mare és una reconeguda crítica literària experta en Virginia Woolf. El seu pare és matemàtic. La seva literatura és una literatura arborescent que creix al voltant de si mateixa i cava tan profund com pot fent de les seves històries aventures lisergicoconceptuals no exemptes de curiosíssimes trames. Un bon exemple és ‘L’alfabet de foc’ (Catedral) i, per què no, relats com ‘I Can Say Many Nice Things’ –‘Puc dir moltes coses boniques’–, una història amb personatge escriptor en un creuer que voldria haver rebut amb el passatge una obra biograficoexperimental que li parlés de la tripulació i el creuer en qüestió.

David Foster Wallace va convertir en canònica la seva experiència a bord d’un d’aquests creuers –un d’un luxe delirant– en l’assaig crònica, o ‘non fiction story’, que dona nom a ‘Algo supuestamente divertido’ que no tornaré a fer, el volum d’assajos crònica que el conté. Lara Williams, autora de ‘Las devoradoras’ (Blackie Books), va publicar aquest mateix any ‘The Odissey’ –‘L’Odissea’–, la història d’una empleada d’un d’aquests creuers de luxe –la que s’encarrega de la botiga de ‘marxandatge’ oficial de bord– que beu més del compte sempre en llocs diferents –espera a ser a terra– perquè està fugint d’una cosa en què prefereix no pensar. El capità del barco de Williams és un capità misteriós, una mena d’estrany guru d’algun tipus.

Viatjar amb cotxe i amb gossos

Els escriptors viatgen –i no només amb barco– en la ficció, però també ho fan al marge de les seves històries. I de vegades en parlen. Joy Williams, la indispensable autora de ‘Los vivos y los muertos’ (Alpha Decay), la reina del realisme màgic ‘weird’ nord-americà –que gairebé li va arrabassar el Pulitzer a Thomas Pynchon amb la seva primera novel·la el 1974–, ha publicat aquesta setmana al ‘New Yorker’ un brevíssim text sobre el seu viatge amb cotxe amb els seus dos pastors alemanys –un d’ells es diu ‘Noche’, per cert– de Tucson a Wyoming –això és, creuar bona part de l’Oest Mitjà. Als 78 anys, l’escriptora continua fent-ho una vegada a l’any, en un, diu, Toyota Tundra del 2004 amb més de 300.000 quilòmetres a sobre. El text és un hipnòtic inventari de carreteres i paisatges.

No és la primera vegada que Williams fa una cosa semblant. No en va és autora d’«una de les millors guies de viatge mai escrita», com es va dir en el seu moment. Una guia sobre Florida que també ha sigut qualificada, si una cosa així és possible, de «tragicòmica». Williams va publicar ‘The Florida keys’ el 1987, i ha anat actualitzant-la amb el temps –l’última edició, la 10a, és del 2003–, i no, no és una guia en ús, sinó una cosa semblant a una ‘non fiction novel’, un llibre de viatges que reinventa alhora la idea de guia i la de la narració de viatge, perquè l’autor hi està alhora absent i molt present. Dirigeix la funció, com un fantasma –Williams és una gran creadora de fantasmes– que va ser una vegada a tot arreu, i pensa continuar sent-hi, a través del que explica, per sempre.

Escriure de viatges per desaparèixer

Notícies relacionades

No és estrany que un escriptor escrigui sobre els seus viatges. Ho han fet molts. Però no amb la intenció de, com Williams, desaparèixer. Aldous Huxley, gran viatger –va recórrer Europa en un Citroën conduït per la seva dona als anys 20–, no és entre els més coneguts, però té més d’un llibre de viatges –entre els quals, el curiosíssim ‘Más allá del Golfo de México’. John Steinbeck en té un amb el seu gos titulat simplement ‘Viatges amb el Charley’ (Viena Editorial), en el qual relata com va ser recórrer 16.000 quilòmetres i 32 estats en autocaravana als anys 60, i Djuna Barnes es passeja per Nova York i la dissecciona en un volum anomenat, sense més ni més, ‘Nueva York’. I després hi ha el que passa quan a un escriptor se li demana que triï un lloc al món, hi viatgi i el disseccioni.

És el que va fer ‘National Geographic’ a principis dels 2000. Va demanar a escriptors com A. M. Homes, David Mamet, Oliver Sacks, Louise Erdrich i Peter Carey que escollissin un lloc al món i miressin d’explicar-lo a la resta de persones. El resultat de tan lúcid experiment no només és una addictiva col·lecció de llibres de viatge d’altíssim nivell literari, sinó un grapat d’inesperades obres de culte que no existirien de cap altra manera. El personatge escriptor del relat de Marcus podria esperar trobar a la tauleta de nit de la seva habitació al místic Chateau Marmont de Los Angeles –l’hotel que sembla haver sigut construït sobre una font d’idees: els creadors no hi fan res més que crear– un exemplar del majestàtic ‘People, places and the Castle on the Hill’, de Homes. Res seria més semblant a allò que desitjava, i que qualsevol viatger lector desitjaria.

Temes:

Viatges