Helen Oyeyemi, una germana Grimm contemporània

Aquest estiu vaig ser a Berlín. Vaig llegir febrilment Final en Berlín, de Heinz Rein (Sexto Piso), i em vaig traslladar als dies de l’anomenat enfonsament, quan la ciutat va caure i Joseph Goebbels i els seus sequaços, que havien rentat a consciència milions de cervells fent-los creure que allò que feien era el millor que es podia fer –no subestimin mai el poder de la propaganda, i demanin-se com és que opinen el que opinen ara mateix sobre qualsevol cosa: ¿és una opinió real o es deixen portar pel que consideren que està bé opinar?–, continuaven mentint en l’únic diari que es continuava editant destacant només allò que encara no havia caigut i demanant als ciutadans que no es rendissin en nom d’un poble alemany que no era el poble alemany sinó la ideologia nazi.

Heinz Rein va néixer a Berlín, el 1906 i va morir a Baden-Baden, una ciutat balneari de la Selva Negra, el 1991. Va treballar com a empleat de banca als anys 20 i després com a periodista esportiu fins que es va quedar sense feina perquè estava al costat de l’esquerra alemanya. El 1934, els nazis van prohibir la seva obra. Rein va passar un temps sota custòdia de la Gestapo i es va veure obligat a fer treballs forçats. Quan la guerra es va acabar, el 1945, es va convertir en consultor literari per a l’Administració alemanya de la zona d’ocupació soviètica. Va ser en aquella època quan va escriure Final en Berlín, que no només és la seva novel·la més famosa, sinó també una espècie de pedra de toc d’un moment fonamental de la història, i de la psicologia malalta de masses, del qual encara no s’ha escrit prou.

El bé i el mal

Tot i que Helen Oyeyemi (Nigèria, 40 anys) està, des de fa uns anys, establerta a Praga, va passar un temps a Berlín. Però no em va venir al cap aleshores perquè tingués res a veure amb la ciutat –malgrat que va néixer a Nigèria, va créixer a Londres i la seva literatura és fantàsticament, en més d’un sentit, british–, sinó perquè la seva última novel·la, Pan de jengibre (Acantilado), té de fet molt a veure amb un parell de germans que si bé no van néixer a Berlín sí que hi van morir. Vaig pensar en ells quan passava per un carrer que portava el seu nom. El Grimmstrabe. Ahà, els germans Grimm. Jacob i Wilhelm. Els compiladors d’un bon grapat de contes de fades terrorífics. Contes de fades que han format la idea de la maldat, i de la bondat, a tot Occident. ¿O no ha sigut així, sense pretendre-ho?

Els germans Grimm van néixer el 1785 i 1786. El gran, Jacob, tenia 11 anys i el petit, Wilhelm, en tenia 10 quan el pare va morir. La família es va empobrir molt, cosa que va contribuir a fer que els germans anessin a totes en les coses que van decidir fer. ¿I què van decidir fer? No escriure contes, sinó investigar la història antiga de la literatura i l’idioma alemany i col·leccionar i registrar per escrit històries populars que es van acabar convertint en contes de fades que, sí, van modelar d’alguna manera el bé i el mal i van explorar crueltats derivades de la societat, com –potser basant-se en el que van viure a casa– quan els pares de Hansel i Gretel els abandonen al bosc perquè no tenen res per alimentar-los. Són molt pobres.

Recordin, en aquest bosc, que Hansel i Gretel cauen en mans d’una bruixa dolentíssima que viu en una casa de pa de gingebre, pastissets i tota mena de dolços. L’esquer perfecte per a un parell de nens famolencs. El cas és que la bruixa, sé que se’n recorden, ningú se’n pot oblidar, és una bruixa caníbal. El que vol és menjar-se’ls. Comença a engreixar Hansel i es viuen uns moments inoblidables quan els nens aconsegueixen un os de pollastre i fan veure que encara és un dit del noi, perquè la bruixa no el cuini. Al final, en una acció miraculosa –i realment antipatriarcal–, Gretel salva el germà –¡és gairebé l’únic conte infantil en què una noia salva un noi!– i tira la bruixa al forn on tenia la intenció de rostir-lo.

Notícies relacionades

La Mostra consagra Jim Jarmusch amb el Lleó d’Or

Washington: "M’inspira aquest avi que tinc al costat"

¿I Oyeyemi fa això en la seva nova novel·la? Doncs no. Oyeyemi, un geni de la reelaboració de contes clàssics, si fa no fa una cosa semblant al que passaria si creuéssim Angela Carter i Barbara Comyns amb Kelly Link, se centra en el pa de gingebre i també en dues amigues que desapareixeran del món per aparèixer en un altre un lloc que no surt a cap mapa: Druhástrana.

La seva intenció és estar juntes per sempre. ¿Són les bruixes? Mmm, rumiïn-ho una estona. A la família de Harriet Lee cuinen el pa de gingebre màgicament a desgrat seu des del començament dels temps, tot i que a ella ni tan sols li serveix perquè els pares de l’escola la integrin en les reunions que fan. Si com deia Ana Llurba en l’assaig Érase otra vez (Wunderkammer) els contes de fades són miralls que reflecteixen l’època en què són "reexplicats", ¿què diu Pan de jengibre del nostre present.