Mona Simpson, o allò que una novel·la de carretera diu de tu

El 1986 Mona Simpson, una llavors prometedora novel·lista de tot just 29 anys, va publicar una primera novel·la A cualquier otro lugar (Tusquets), que va passar estranyament desapercebuda arreu del món tot i cartografiar això que en podríem dir vida de motel, o el clàssic viatge beatnik sense quaderns pel mig, tenint-ne prou amb el cotxe i el desig d’arribar a la costa Oest, la terra promesa, Los Angeles, Hollywood. La protagonista de la novel·la, Adele, té una filla de 12 anys, Ann, i la vol convertir en una estrella. Adele no té res de semblant a un sentit de la responsabilitat; només la sensació que, si el que veu per la finestra és un tauler, no pot no llançar-se a jugar. ¿Per què cal lamentar-se que la sort no truca mai a la teva porta? ¿Per què no sortir-la a buscar?

Immersa en la lectura de De quatre grapes, l’última novel·la de Miranda July (Vermont, Estats Units, 51 anys), no puc evitar pensar en Simpson, i el seu llarg viatge, que no s’assembla gens al de la protagonista de De quatre grapes però que, d’alguna manera, defineix com ha canviat la idea de la llibertat des de la dècada dels 70. No és només que el personatge de July –una artista semifamosa que podria ser ella mateixa, i segurament ho és: res del que fa July està exempt d’una part de la seva biografia, doneu un cop d’ull al seu Instagram i descobrireu que aquesta dona que balla, sempre en algun sentit interiorment, podria ser la protagonista de la seva pel·lícula El futuro– parteixi del lloc al qual es dirigeixen la mare i la filla de Simpson, és que una està sola i l’altra, no.

Un viatge interior

I no solament això. És que l’artista agafa la primera desviació i s’instal·la en un motel i ja no fa res més. Bé, fa molt més, però ho fa d’una altra manera. El viatge, en aquest segle XXI, és, ens diu July, interior, o hauria de ser-ho. Ja no hi ha un món allà fora, o n’hi ha, però ha deixat de ser lluny. El que més lluny ens queda és allò que som, tan perdut o escampat com està en aquest univers virtual en què som molts sense temps de demanar-nos per què, ni com, que qualsevol tipus d’aventura hauria de passar per una immersió en allò que podríem ser a cada moment. Res a veure amb Simpson, que, a propòsit, va viure aquest viatge amb la seva pròpia mare, en aquella època en què el món encara era un lloc enorme al qual se sortia a trobar-se.

Però parlem un moment de la mare de Mona Simpson. Oh, Mona Simpson no es diu en realitat Mona Simpson sinó Mona Schieble Jandali. Va néixer a Green Bay, Wisconsin, el 1957, així que té 68 anys. Quan va néixer, els seus pares s’estimaven. Al cap de no gaire van deixar d’estimar-se. Així que ella va créixer amb la mare.

Un altre fill anterior

El més curiós de la història no és pas això, però. És que aquests pares van tenir un fill abans que ella, quan encara estudiaven a la Universitat de Wisconsin. No us creureu qui era aquest fill, que van donar en adopció, perquè el pare de Joanne –així es deia la mare de Mona, i d’aquest altre nen–, no volia ni sentir parlar que la seva filla es casés amb un estudiant àrab. La ironia és que, al poc de donar-lo en adopció, el pare de Joanne va morir, i es van poder casar.

Després va néixer Mona. Però espereu. No he dit qui era aquest nen. Aquest nen va créixer i es va convertir en Steve Jobs. Steve Jobs, sí. El cofundador d’Apple. No sé si el fet d’haver-ho descobert de gran, és a dir, després d’haver començat la carrera com a escriptora, va acabar d’alguna manera amb qualsevol mena de possibilitat que aquesta, la carrera, continués.

Notícies relacionades

Fry House: les ‘burgers’ japoneses d’un artista i un consultor

Belén Larruy: "La sostenibilitat està en l’ètica en els processos i la fabricació a Catalunya"

El cas és que, després d’aquella primera novel·la, prometedora i, en algun sentit, fins i tot icònica: ¿quantes novel·les coneixeu que no siguin altra cosa que un viatge per carretera, vida de motel i cafeteries? Simpson solament va publicar quatre llibres més. Entre els quals hi ha un memoir titulat My Hollywood, i, per descomptat, un llibre sobre el seu germà, i sobre com va descobrir que ho era, que es titula A regular guy, que es podria traduir com ‘Un paio normal’.

Tot i que això sigui d’allò més sucós, i donaria per a una reedició més que justificada d’A cualquier otro lugar –al cap i a la fi, Adele és aquesta mare estudiant universitària, la mare de Steve Jobs i Mona, una espècie de Lorelai Gilmore disposada a jugar-se-la, a no aturar-se mai–, el més interessant de l’encreuament entre la novel·la de carretera de July i Simpson és aquest reflex del que significava la llibertat, i la recerca d’una mateixa, en un moment i un altre. Perquè tot subgènere de novel·les –i el del viatge per carretera en podria ser un–, llegit en el seu context, es converteix en un mapa d’allò que la societat ha fet, o fa, amb l’autor, o l’autora, i de quina manera ell o ella mira d’encaixar-lo. Pot ser que no tot passi per una raó, però sens dubte tot s’escriu amb un sentit.