COP FRANC Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Lewandowski, Dembélé... Ara cal guanyar
No tot és qüestió de noms propis, ni tan sols d’amor propi, en el futbol. Guanyen els gols, i el Barça s’ha llançat al seu rescat, ja que des que se’n va anar Messi, i no tan sols, marcar és una utopia que quan es compleix remet també a l’absència de l’astre, que els celebrava com ningú, assenyalant el cel on ell considera que la seva àvia celebra els seus èxits igual que els aplaudia al camp quan era petit.
Ara és possible una conjura per tornar al Barça el gol oblidat almenys des que Lewandowski, per cert, ens va eliminar de la faç de la terra un dia trist de l’estiu. Ara ve el verí a cauteritzar la ferida, com si es convertís de sobte en el salvador que aquella nit no vam tenir, ni en la figura desolada d’un Messi amagat a la cantonada de la derrota.
Perdre ha sigut des d’aquell temps l’essència de les llàgrimes barcelonistes. Molts aficionats s'han desdit de l’escut com si aquest fes pudor a fi del món. Soc a Màlaga, entre escriptors molt futbolístics, com ara Malcolm Barral, Antonio Soler, Jordi Soler i José Antonio Garriga. El del mig, Soler, malagueny, es va esborrar perquè el Barça jugava malament, i ara professa la seva fe a l’Atlètic de Madrid, tot i que no el vaig notar fanàtic. Barral és del Barça com el que escriu, sense redempció possible, comprem qualsevol il·lusió, fins i tot la il·lusió que l’abisme duri poc. Garriga, que va néixer a Barcelona i és un culer saludable, segueix al peu del canó, però exigeix gols. L’únic que em seguia en l’entusiasme intacte, igual que Malcolm, era el Jordi, que va néixer a la selva de Verazcruz d’exiliats catalans, viu a Barcelona veient com els seus fills ja són tan culers amb ell i confia ja en la seguretat del gol de Lewandowski.
Gols, aquell article de luxe que va florir en temps en què la cosa començava a la porteria i acabava en l’arrencada de Messi i gol, ara ha de fabricar-se de nou, amb la participació estel·lar del polonès que ve, amb l’assistència veloç del francès que ja teníem i amb la fulgurant presència de dos nois que un dia seran els Kubala i Suárez dels nostres vells temps de Les Corts. ¿Tindrem de nou una constel·lació d’aquesta categoria, que recordi per als més vells els millors temps i, per als més recents, els temps insuperables de l’època de Guardiola?
En futbol l’esperança ressuscita sempre després de la derrota. Com en la cançó atlètica de Sabina, la derrota és només un altre punt de partida, i després de perdre cal tornar a perdre, fins que la fi del món ens agafi ballant. El Barça no ha pogut baixar més en autoestima, però Xavi ha recollit noms propis, els ha posat sobre la gespa igual que els nois de la meva època ens il·lusionàvem amb l’esplendor que anunciaven els àlbums, i ara toca esperar, el destí de l’home, segons Neruda.
Un poeta canari, José Luis Pernas, ens va regalar un poema que he utilitzat sempre que les coses han anat costa avall: «Comprenc llavors que cal buscar una esperança per continuar vivint». Respecte al Barça, m’he passat la vida esperant, sense rancor, sense desmai, amb convenciment. De fet, ara que me n’adono, mentre escric aquest article gairebé tota la meva vestimenta és blaugrana, i això que encara no sé si se’n va o es queda Frankie de Jong, tan important en el nostre recent àlbum d’il·lusions. Guanyarem, però encara no sabem què.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
