¿Qui li posa el cascavell al tigre?

Aquí, un Pedro Sánchez socarrimat ha sobreviscut al debat de l’estat de la nació, potser perquè els seus aliats, que no el volen, detesten més el partit que –enquestes ‘dixit’– guanyaria avui les eleccions.

Unanimitat a les portades després del primer dia del debat: gir a l’esquerra. Sánchez vol seguir i per això prioritza el pacte amb els seus aliats, amb qui discrepa, com a mínim, en economia i política exterior. I amaga el cap sota l’ala per la tempesta que s’acosta. Una part de les mesures són raonables –fins i tot el PP s’ha abstingut–, però no són les obligades si la crisi va a més. O sigui, si la inflació acaba l’any en el 8,1% com diu Brussel·les, el preu del gas es dispara encara més i sacseja tot Europa si Putin talla el subministrament a Alemanya, i el BCE posa condicionalitat a la despesa pública per continuar comprant deute.

Abaixar l’IVA de l’electricitat, desconnectar el preu de l’electricitat del gas (excepció ibèrica), socórrer a les rendes més baixes... és correcte. Com la gratuïtat dels viatges de Rodalies i Mitjana Distància de Renfe, copiada d’Alemanya, on el bo mensual val 9 euros. Ajudar els usuaris i combatre el canvi climàtic, sí; estendre la idea del gratis total, no. I gravar els beneficis extra de les elèctriques ho han fet Johnson i Draghi.

Altres mesures són polèmiques, com el recàrrec a la banca, regulada pel BCE, que no existeix a cap país europeu i a més pot repercutir en els clients. I és discutible –ho sento– els 100 euros més als becaris perquè –s’ha de saber– finançar el dèficit serà més difícil.

També falla polititzant. El tema de la banca només és per acontentar Podem, que ara també demana gravar més els grans supermercats (un disbarat). I Sánchez presumeix que d’aquesta crisi s’ha sortit sense retallades –no com en la del PP–, però no és només gràcies a ell. Fins al 2012, primer Zapatero i després Rajoy van haver de retallar perquè els mercats no ens deixaven els diners que no teníem i el BCE no comprava deute públic del sud perquè els electorats dels països ‘austers’, que tenien menys dèficit, no se sublevessin pel temor de pagar amb els seus impostos els països ‘cigala’. L’euro va perillar fins que un discret acord Merkel-Draghi va salvar les coses.

El 2020 tot va anar diferent, però no només per Sánchez, que va lluitar pels fons de regeneració, sinó perquè la pandèmia va paralitzar tota l’economia i el BCE va haver de treure la manguera. Però ara tot torna a canviar. La inflació s’ha disparat –no només per Ucraïna– i continuar injectant diners té el risc d’alimentar una infernal espiral de preus i salaris.

Sánchez hauria de ser caut. Les retallades van ser de Rajoy i de Zapatero. I el seu calvari podria ser haver de contenir la despesa pública i afrontar l’espiral preus-salaris. Va parlar poc del pacte de rendes perquè és difícil. Amb aquest IPC, els sindicats exigeixen clàusules de revisió i els empresaris, que no coneixen el futur, s’hi oposen. Només una gran pressió del Govern podria fer alguna cosa. Però això exigiria canvis radicals. ¿Poden quedar els salaris del sector privat en el 2,45% (3,6% a les grans empreses) al marge del dels funcionaris i que les pensions pugin amb l’IPC, posem un 8%? Políticament és explosiu. ¿Qui li posa el cascavell al tigre? No un govern en minoria, sinó un pacte de, com a mínim, els dos grans partits.

Notícies relacionades

Sánchez surt de l’examen del Congrés refent la majoria de la investidura

El Govern recorda el rescat bancari per justificar l’impost al sector

Sánchez vol pensar que la guerra s’acabarà aviat i que tot s’arreglarà. I Feijóo calcula que si això arriba la responsabilitat és de qui governa. Li va passar a Zapatero que, en el pitjor moment, no va trobar el suport del PP, sinó el d’Artur Mas i Duran Lleida. Sí, sí, va ser així.

¿Seran irresponsables els dos si no negocien una cosa similar a un pacte d’Estat? Sí, però vist el que ha passat a Itàlia...