La trobada d’allò més petit i allò més gran en un gra de sorra

Més enllà de les fotografies acolorides, hi ha la literatura que s’amaga en aquesta reverberació de l’espai que es torna temps i que ens aboca a l’admiració o a la desesperació còsmica. El símil que s’ha utilitzat per explicar la magnitud del descobriment és que s’assembla a un gra de sorra sostingut per dos dits amb el braç estirat. M’ha evocat l’escena final d’una pel·lícula magnífica, ‘El increíble hombre menguante’. El personatge, reduït al no-res, diu: «Vaig comprendre que en realitat eren els dos extrems d’un mateix concepte: allò increïblement petit i allò increïblement gran es troben, en un determinat moment, per tancar un cercle gegant». I afegeix: «Vaig tenir la sensació d’abraçar el cel, l’univers, mons infinits».