Revisionar ‘Perdidos’, recordar Daniel Defoe i començar de nou

El 1999, Chuck Palahniuk, ja ho sabeu, l’escriptor que el món coneix per Club de lluita –és l’autor de la novel·la en la qual es va basar la pel·lícula en què Brad Pitt i Edward Norton eren un cap dividit en dos–, va publicar una novel·la, Superviviente, que transcorria íntegrament en un avió. ¿Un avió?, us preguntareu. ¿I en què consistia? ¿A no arribar mai a la destinació? No. Consistia en un individu, el protagonista, un algú macabrament desesperat –Palahniuk va dir que les seves novel·les eren com el després d’un accident en el qual despertes agonitzant i esperant que algú et salvi–, que li dicta la seva vida a la caixa negra d’un avió que està a punt d’estavellar-se al desert australià. I l’individu en qüestió, Tendir Branson, n’és l’únic passatger.

Vaig pensar en aquesta obra l’altre dia quan vaig topar amb un videojoc de Perdidos, la sèrie de televisió de J. J. Abrams –la filla del qual, per cert, va passar pel Mad Cool madrileny, com a estrella d’algun tipus d’ultimíssim indie rock– i Damon Lindelof, entre les relíquies que oferia un venedor de segona mà en la Setmana Negra de Gijón. Vaig pensar en tota la ficció que parteix d’un accident d’avió –i podria llistar-vos una col·lecció creixent, en què sempre ocuparà un lloc central la nouvelle de Stephen King Lagolieros, inclosa en el volum Las dos después de medianoche i un dels punts de partida de Perdidos– i en la seva condició d’actualització del mite del nàufrag. Després vaig pensar que Douglas Coupland, de qui acaba de rescatar-se Microsiervos, és l’autor del meu favorit.

Però abans de parlar d’ell, deixeu-me que us expliqui una cosa. Dues, en realitat. Una té a veure amb les picades d’ullet al respecte que hi ha en Perdidos. Són per tot arreu. Al cap i a la fi, és un grup de nàufrags, i cada un té una raó per ser en aquest lloc, i ho viu, a la seva manera, en una soledat infinita, perquè és un desconegut per a la resta, ¿i que no estem sols quan ningú ens coneix? Ho estem. Però d’entre totes les picades d’ullet, em crida l’atenció el fet que Rousseau, la dona que fa 16 anys que està a l’illa quan l’avió dels protagonistes s’estavella, es digui, com Defoe, l’autor de Robinson Crusoe, Danielle (en femení en el seu cas). L’altra cosa té a veure amb Matthew Fox, el Jack, el metge i el primer ull que s’obre a la pantalla, ¿on és?

Resulta que l’últim gran heroi –tot en la construcció del personatge del Jack repel·leix: és paternalista i envanit, però el seu estufament passa per perfecció i martirisme, per algun tipus de santedat alienadora, i el món al seu voltant és un niu d’estúpids que mai estaran al seu nivell– va pujar el 28 d’agost del 2011 a un autobús i va pegar a la conductora. Qui sap per què. Ell ho va negar, per descomptat. Però Dominic Monaghan –el Charlie, l’encantador i, al principi, autodestructiu, anglès indie star–, el seu company en la sèrie, es va afanyar a afegir una cosa que mai ha sigut discutida i que l’ha fet desaparèixer de la faç de la Terra. El que Monaghan va afegir, via Twitter, va ser: "No és un cas aïllat. Pega a les dones. Sovint". I, sí, el Jack, Matthew Fox, va desaparèixer.

Notícies relacionades

Vicenç Fisas, analista de conflictes i processos de pau: "La por de Rússia és fabricada"

Ros-Marbà, rere l’empremta de Benjamin

Però retrocedim i tornem a l’avió, i a l’actualització del mite del nàufrag, i a aquest epicentre de Robinson Crusoe que constitueix el fet de trobar una empremta a la sorra que no és la nostra. ¿De qui és aquesta empremta? Perdidos insisteix, en la seva deliciosa construcció en bucle, amb el temps i l’espai col·lidint –ningú es pot escapar de la seva pròpia història, sigui on sigui–, a trobar una empremta diferent cada vegada. Però no deixa de ser una empremta. L’empremta de l’altre. En la novel·la de Douglas Coupland que reelabora el mite, anomenada Miss Wyoming (2000), que encara no s’ha traduït, la protagonista és una exactriu infantil, ara actriu de sèrie B, anomenada Susan, que viatja en un avió que s’estavella. I el lloc al qual va a parar no és una illa, sinó una altra vida.

Com a única supervivent de l’accident, Susan Colgate pot tornar a començar, en un món que, tot i que la recorda, dona per fet que ja no hi és, de manera que fins i tot pot fingir que s’assembla més del compte a la famosa actriu. No deixa de ser allò que Robinson Crusoe és: la partida des d’un altre lloc. Un un mateix pur i al marge, en un món que s’ha tornat irreconeixible i per al qual has deixat d’importar. Com tot el que toca Coupland, té un aire de tornada als 90 –no en va és l’inventor de la generació X, que primer va ser una novel·la i després una etiqueta– que també es podria considerar ideal per reviure la possibilitat d’aquesta empremta que va ser aquí abans que tu. No us perdeu Microsiervos. No hi ha avions, però, sí que hi ha supervivents.