¿I si es reforma el delicte de sedició?

Al marge d’altres moviments que es podrien operar dins de l’estricta legalitat per afavorir aquest retorn, un dels que més vegades s’ha posat a sobre de la taula és el de la reforma del delicte de sedició. El raonament és evident: quedant ja clara quina és la figura delictiva amb què el Tribunal Suprem ha qualificat els fets de setembre i octubre del 2017, es podrien reduir les penes per aconseguir més proporcionalitat, o bé fins i tot descriure precisament en el Codi Penal el que va passar aquells dies, però assignant-li una pena més baixa que la que va ser imposada pel Tribunal Suprem. Amb això, el retorn voluntari dels polítics a l’estranger seria més senzill, i es tancaria aquesta difícil etapa de l’accidentadíssima història secular de desacords entre Catalunya i els antics territoris de la monarquia hispànica que avui formen Espanya.

Malgrat tot, la proposta, tot i que benintencionada, pot ser tan desencertada com la mateixa decisió inicial de marxar a l’estranger sense cap pla mínimament concebible de com tornar. I és que la idea té almenys tres inconvenients. El primer és assumir que la convocatòria d’un referèndum il·legal i inefectiu i altres mobilitzacions essencialment pacífiques, constitueixi un delicte de sedició. Acceptar una cosa així, que és el que va afirmar el Tribunal Suprem en la seva sentència, compromet la llibertat d’expressió i el dret de manifestació, i no hauria de ser acceptat tan alegrement, a risc que es vegin amenaçades altres mobilitzacions que potser no encenguin tant els nervis polítics.

Notícies relacionades

¿Poden arribar a anul·lar-se els indults del procés? Claus del gir del Suprem

Enquesta: el 61% dels catalans recolzen els indults als presos del procés

El segon és el cost polític que té la iniciativa. És difícil no veure-hi darrere la seva real intenció, i que per això serà utilitzada per l’oposició per agitar de nou el camí del radicalisme prenent com a excusa, una vegada més, el procés. Però el tercer inconvenient és probablement el més difícil. Si els polítics a l’estranger tornen a Espanya, no hi ha res que garanteixi que seran jutjats per sedició. Això només passaria si fossin entregats per Bèlgica, ja que l’anomenat «principi d’especialitat» obliga que siguin jutjats només pels delictes pels quals han sigut entregats. Però si la tornada a Espanya és voluntària, no regeix aquesta limitació. I com vaig dir al principi, la sentència ja dictada pel Tribunal Suprem no té efectes sobre el nou procés. En el procés penal no existeix res anomenat «cosa jutjada material positiva», i que significa, en poques paraules, que una sentència anterior no influeix sobre cap més que després es dicti en un procés diferent. És discutit el perquè, ja que no hi ha en la ciència jurídica una autèntica raó sòlida per a això, però la jurisprudència de molts estats així ho ha respectat des de fa bastant temps.

Per tant, per molt que es reformi el delicte de sedició, si tornen a Espanya voluntàriament, podrien acabar sent jutjats per altres figures delictives que prefereixo ni tan sols citar. El risc existeix, i la pena resultant de l’aplicació de les diferents figures delictives podria ser tan greu o més que la de la sentència ja dictada, eludint la sedició, cosa que, per cert, fins i tot podria ser indirectament afavorida pel Tribunal Europeu de Drets Humans. Alhora.