Un pacte contra la inflació

La inflació de l’1,8% el mes de juny, estimada aquest dimecres per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), augmenta la taxa anual fins al 10,2%, fet que suposa una pèssima notícia i revela els límits de les mesures adoptades fins ara pel Govern de Pedro Sánchez per fer front a l’increment del cost de la vida. Ens indica que el poder adquisitiu dels espanyols s’ha deteriorat tant en un mes com durant tot l’any 2018. Aquest deteriorament constitueix, per tant, una amenaça de primer ordre per a l’estabilitat econòmica, i tindrà un impacte profund sobre el nivell de vida de tots els sectors socials, particularment, els més vulnerables. D’altra banda, com la història ha demostrat, també constitueix un perill per a la salut de les nostres institucions democràtiques.

¿Què pot fer-se, a l’espera de les decisions del Banc Central Europeu sobre els tipus d’interès? Sabent que tampoc podran ser tan contundents com es podria pensar en una altra conjuntura, si no es vol provocar la temuda estagflació. Creiem que, quan l’INE disposi de les dades definitives del juny, el Govern hauria d’examinar a quins sectors s’ha produït una tensió inflacionària més gran. Podria passar que, en alguns casos, relacionats amb els aliments, les begudes i la restauració, les ajudes proporcionades no hagin servit per controlar els preus, sinó tot el contrari. 

Els mals de l’economia espanyola tenen a veure amb la desconfiança dels seus actors. I en un context tan advers, la confiança només es podrà recuperar si les principals forces polítiques arriben a un acord. Recolzant un pacte de rendes, com es va fer fa 45 anys, quan la inflació va arribar al 23% i va amenaçar d’enderrocar la fràgil democràcia espanyola. Els temps no són els mateixos, però com hem vist en la cimera de l’OTAN, Europa fa davant una guerra que pot anar per llarg. I les guerres sempre han requerit acords d’Estat per fer front a les seves conseqüències. Per molt que es tracti d’un fenomen més general, no podem resignar-nos a semblant inflació. Fins i tot sabent que les seves causes primigènies estan en la guerra d’Ucraïna desencadenada per Vladímir Putin, cap país que aspiri al benestar i a la cohesió social pot quedar-se de braços plegats. Tampoc és excusa pensar que res es pot fer ja que la política monetària no depèn dels governs. 

Les mesures adoptades fins ara per pal·liar el deteriorament de les rendes més baixes poden semblar oportunes però es demostren insuficients. Qualsevol intent de combatre la desigualtat queda en focs d’encenalls si la inflació creix a un ritme tan desenraonat. Compensar l’alça dels preus dels combustibles, ajudar els usuaris del transport públic i aprovar bonificacions per a les rendes més desfavorides són decisions benintencionades, però que perden la seva eficàcia quan la inflació passa dels dos dígits. El límit del cost del gas adoptat per Espanya i Portugal en el marc de l’anomenada excepció ibèrica també va semblar una mesura oportuna, i és probable que les dades de l’INE fossin encara pitjor si no s’haguessin adoptat. Tanmateix, el fet que la inflació subjacent –aquella que no té en compte l’energia i els aliments frescos– hagi augmentat el 5,5% indica que l’actuació governamental ha d’anar més enllà. Amb mesures quirúrgiques més precises, destinades als sectors més inflacionaris, i amb una proposta de pacte d’Estat totes les força.