Emocions arqueològiques

Recorríem la vella via principal. La fantàstica arqueòloga-guia ens explicava quines eren vivendes, quins eren edificis comuns, quins eren rebostos o tallers, on eren les entrades on els guàrdies revisaven els carros perquè ningú comerciés sense control. Hi havia cinc famílies principals, va dir la guia. Algú va preguntar que com se sabia, perquè es coneixen molt poques coses amb certesa dels ibers. Per no saber, encara no s’ha aconseguit desxifrar ni la seva escriptura ni el seu llenguatge, tot i que sembla que les inscripcions en plom trobades són notes comptables. ‘Money makes the world go round’, per als ibers valencians també. L’arqueòloga va contestar que ho sabien per unes restes votives trobades sota la porta de la ciutat. Va afegir que vindrien a ser com les plaques que avui dia fan posar amb el seu nom els polítics als edificis que inauguren. Ah, no, això sí que no. Em vaig donar per al·ludida i vaig saltar. «No són els polítics qui manen posar la plaques, són els funcionaris». Es va fer el silenci. Jo, entre avergonyida pel meu rampell i encara emprenyada, vaig insistir que «els ibers potser no tenien un sistema d’administració, però avui són els alts funcionaris els que s’entossudeixen en aquesta bestiesa de les plaques. Ells mantenen la jerarquia i l’aparell de l’estat. Els polítics estan de passada.» Vaig recordar la vergonya que sentia jo sent ministra al descobrir una d’aquestes plaques amb les quals no m’identificava.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Tres setmanes abans havia estat a Aranda de Moncayo i una altra arqueòloga m’havia parlat dels assentaments celtibers a la zona. Jo havia esmentat els romans i ella, presa d’un rampell similar al meu, els havia desqualificat amb profund odi i rancor: «Els romans van arrasar la civilització celtibera». La historiadora parlava com si aquells romans acabessin de passar per allà aquell matí i no fa dos mil anys, com si encara poguéssim reclamar-los pel seu abusiu comportament.

Al tornar a Madrid, al Museu Reina Sofia, el president Sánchez i altres ministres es reunien per parlar de desertització. Esperava per donar-los la benvinguda al costat de Diego, el nostre responsable de protocol, abans destinat al museu d’Altamira i ara en un centre d’art rabiosament contemporani. Coses de l’administració. Li vaig preguntar jocosament pel protocol del paleolític superior. ¿Com es rebien llavors els caps de tribu? Em va contestar, molt jocosament també, que en realitat ell del que sap és del protocol romà, que és la seva especialitat, no la prehistòria. Li vaig dir que em quedava més tranquil·la llavors, ja que ja només li separaven dos mil anys del contingut de les sales del Reina Sofia. Ell també estava content d’haver avançat de cop 25.000 anys en el calendari. Pel bé de la nostra incipient relació laboral li vaig confessar que, com a llicenciada en Clàssiques, m’havia dolgut escoltar com altres arqueòlegs parlaven malament dels romans. Va riure i em va comentar que no em preocupés, que als de l’art clàssic els passa el mateix amb els medievals, gent tosca i endarrerida que va destruir els avenços de la sublim civilització grecoromana. Vaig sospirar i li vaig preguntar llavors si, sota el seu punt de vista, aquest costum de posar plaques als monuments públics amb els noms dels capitostos és un retard o una bonica tradició. Em va parlar de Mesopotàmia. Dels maons fundacionals. D’Egipte. De regidors i cònsols. I que imitem el passat i volem deixar empremta com ho van fer d’altres des del principi dels temps. «Ja», vaig objectar, «però ara vivim en democràcies i les obres públiques les sufraguem entre tots». No hi ha ‘soc’ sense ‘som’. Les tribus fan els edificis, no els alts càrrecs, siguin ibers, romans, visigots, medievals o migpensionistes.