Tomb històric a Colòmbia

L’elecció de Gustavo Petro perquè presideixi Colòmbia a partir del 7 d’agost suposa un veritable tomb en l’agitada història del país, que suma dos segles de caps d’Estat conservadors o liberals. Ha saltat pels aires aquesta alternança en el poder, però també la molt estesa creença en la naturalesa acomodatícia de la societat colombiana i el seu desinterès crònic per la política, desil·lusionada per l’imperi de la violència, el periòdic desafiament del narcotràfic i les desigualtats sempre en augment. Davant tot això, ha prevalgut la mobilització popular, molt dinàmica el 2019 i 2021 davant la desastrosa gestió de la crisi social feta per Iván Duque, president sortint, i la proposta socialdemòcrata de Petro, tan decidit a forjar la seva figura de líder reformista com a distanciar-se de tot indici de radicalitat. El matís és important perquè dins del nou vent a favor de l’esquerra que bufa a l’Amèrica Llatina, les diferències són notables i Petro es distingeix pel seu realisme. 

Des que el 1949 va ser assassinat l’intel·lectual i polític Jorge Eliécer Gaitán i va esclatar el ‘bogotazo’, els errors propis i la repressió van impedir a l’esquerra tenir en les institucions una veu reconeixible. La proliferació de moviments guerrillers –Petro va militar a l’M-19–, l’activitat de les FARC durant més de mig segle i la intimidació, quan no l’assassinat de figures de pensament progressista, van impedir a l’esquerra disputar el poder a l’‘establishment’. Una barreja de desconfiança davant els discursos renovadors i de sensació d’impotència va donar com a resultat una abstenció endèmica en cada convocatòria electoral. En la de diumenge, en canvi, la participació va arribar al 58% i Petro va avantatjar en 700.000 vots el seu adversari, l’empresari Rodolfo Hernández, tan semblant en els seus propòsits a Donald Trump i Jair Bolsonaro.

Una mobilització tan infreqüent només s’explica per l’esperança de l’electorat d’esquerres de, per fi, assaborir el triomf, i pel temor conservador de perdre la presidència: la participació va fer possible la victòria de Petro, però també el bon resultat obtingut per Hernández, un ‘outsider’ de la política. Els resultats tornen la imatge d’una societat profundament fracturada en la qual perviu la divisió per la pau segellada amb les FARC pel president Juan Manuel Santos i en la qual, de manera més difusa, però no menys efectiva, l’expresident Álvaro Uribe, molt conservador, manté la seva influència en tots els àmbits de la política i de l’economia. 

La millor carta de presentació de Petro és el seu coneixement en detall de les característiques d’una societat extremadament dual, amb bosses de pobresa punyent i desequilibris enquistats. Sap quina és la textura social de Colòmbia no tant per la seva militància guerrillera de joventut com pel seu acompliment com a alcalde de Bogotà (2012-2015), però això no remeia el recel de les elits, que temen que el capitalisme social o capitalisme eficaç que predica el president electe erosioni a la llarga alguns o molts dels seus privilegis. Es preveuen dies difícils, però també intensos políticament: Petro no té prou força en el Parlament per sustentar el seu programa, i haurà de recórrer a la destresa demostrada durant els seus anys de senador per treure el millor partit d’un Congrés dividit, sense un líder de l’oposició definit i on no és impossible que pesqui els suports necessaris per tirar endavant la seva agenda.