Article d’Ernest Folch Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

L’anarcoindependentisme

L’independentisme antipolític i antisistema que flirteja amb la ultradreta i es reuneix amb emissaris russos va camí de tornar a la marginalitat dels anys vuitanta

3
Es llegeix en minuts
L’anarcoindependentisme

EMMANUEL DUNAND

¿Com s’ha desinflat un moviment entusiasta i majoritari que, entre 2012 i almenys 2015, va ser capaç de superar diverses vegades la brutal xifra de dos milions de persones? ¿Com i per què la revolta més gran d’aquest segle a Europa ha perdut tan ràpidament el seu espectacular impuls inicial? Hi ha molts factors, però ajuda a respondre aquesta complexa pregunta la recent reunió que van tenir sectors de l’independentisme de l’ANC, Junts i el Consell de la República amb forces ultraidentitàries d’extrema dreta, com el Front Nacional de Catalunya, a Sant Cugat, en la ja anomenada ‘quarta via’ de l’independentisme. La trobada sembla anecdòtica però, en realitat, explica molt bé l’autodepuració que ha patit l’independentisme, que corre el risc que això l’enviï directament a la marginalitat. Perquè hi ha un sector que flirteja cada vegada amb menys vergonya amb l’essencialisme, que és en realitat l’avantsala del supremacisme. El que defineix aquesta tendència cada vegada més acusada és, precisament, l’antipolítica: els partits majoritaris, tot i ser independentistes, són tots traïdors, i els seus polítics, tots per igual, botiflers que treballen en una espècie de Vichy, com anomenen en un llenguatge cada vegada més conspirador i paranoic.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Paradoxalment, en aquest univers de desertors i renegats, els dipositaris de les ires són els polítics que van estar a la presó més de tres anys de la seva vida, precisament per defensar les idees dels qui ara els injurien. Polítics que, segons aquests nous purs, han de ser apartats precisament per haver sigut indultats: els que en condicions normals haurien de ser admirats per haver sacrificat anys de la seva vida per la causa són insultats pels que mai han arriscat res. Aquesta antipolítica és, de fet, antisistema, i per això abjura sovint de les institucions europees i explora vies folklòriques i inquietants: la revelació d’estrambòtiques reunions al Palau de la Generalitat amb emissaris russos, hores abans de proclamar la DUI, expliquen per si soles que el desgovern de l’independentisme va començar des de les classes dirigents. Un exemple d’aquest desconcert és l’estranya reivindicació de les criptomonedes que el mateix Puigdemont fa des de fa mesos al seu compte de Twitter, una excentricitat més d’aquest anarcoindependentisme antisistema: ¿s’imaginen algun dirigent europeu reivindicant les criptomonedes que el mateix BCE adverteix que són un perill i «no valen res»? Part de la inquietant deriva actual té a veure amb el curtcircuit que produeix, en alguna gent d’ordre, haver-se fet revolucionaris: ser alhora de dretes i ‘punky’ antisistema és difícil de sostenir sense caure en flagrants contradiccions. En paral·lel, l’independentisme pragmàtic constata que el dia a dia és difícil i obliga a pactar, a cedir i a empassar-se gripaus, com la taula de diàleg on poc o gens s’avança, el pacte de mínims per salvar els mobles del català i totes les múltiples contradiccions i renúncies que obliga el limitat Govern autonòmic. És innegable que les dificultats del ‘mentrestant’, agreujades per la repressió, han facilitat reunions inquietants com la de Sant Cugat, que exemplifiquen la creixent radicalització d’una part del moviment. Sens dubte, hi ha un independentisme que està aconseguint tornar a la marginalitat dels anys vuitanta, on es va atomitzar fins a l’infinit i en què tots per descomptat eren traïdors. Això sí, la seva agitació mai va més enllà del sofà de Twitter. És l’anarcoindependentisme, que no va entendre llavors per què van sortir dos milions al carrer i tampoc entén per què ara no surt ni l’apuntador.