L’art del futbol

Desconfio dels que presumeixen d’ignorar el futbol o descreure de la política. Defenso la política perquè, com milions d’espanyols, vaig viure en una dictadura, l’expressió més ominosa de l’esclavitud humana disfressada d’ordre públic. I m’indigna el menyspreu del futbol perquè gràcies a ell he disfrutat de moments memorables que em mantenen com a periodista i com a barcelonista. Algú que hagi estimat Kubala i Cruyff, per exemple, o Di Stéfano i Puskas, o qualsevol que vingui a la memòria de qualsevol equip o de qualsevol època, pot entendre que es pugui sentir que el futbol és una de les belles arts.

La primera vegada que vaig sentir que el futbol és un art, com la música, va ser sent un adolescent que ja escrivia d’aquest esport. Un adult dels que venien a veure jugar els juvenils va saber que jo era, més o menys, un poeta, i per tant que anava per a artista, i que a més escrivia de futbol en diaris locals. Per animar el meu futur em va explicar el que feia Antonio Valencia en els seus escrits. A aquell periodista esportiu l’anomenaven don Antonio Valencia, igual que tractaven de don Pedro Escartín, una altra llegenda, que va arribar a ser seleccionador nacional de futbol i era cronista molt seguit de Radio España, emissora que jo escoltava a la meva ràdio, per on escoltava també inoblidables del so blaugrana: José Félix Pons o Miguel Ángel Valdivieso. Un equip és una orquestra

Antonio Valencia don Antonio Valencia, Pedro Escartín,José Félix PonsMiguel Ángel Valdivieso.Un equip és una orquestraAixí doncs, aquell adult generós va posar la seva mà sobre la meva espatlla i va passar a dir-me per què el futbol era un art segons el senyor Antonio Valencia. Un equip és una orquestra que assaja els seus vents musicals des que es treu de centre; la mitjana són els trombons que anuncien l’atac, aquest es regira amb les exigències de les melodies, amb ritme i sense pausa, i la defensa està per ajudar la respiració del conjunt, oferint seguretat. En aquesta última instància el porter és, com és natural, el capità, és a dir, el director de l’orquestra.

Mai m’he oblidat d’aquesta fantàstica recreació de l’alineació ideal d’un equip en el camp, i per tant tampoc del que don Antonio va significar per a mi amb la finalitat de convèncer-me que no estava elegint qualsevol ofici dedicant-me al futbol, sinó a una tasca que ja havia sigut santificada per un geni de la sintaxi aplicada al futbol.

Aquest cap de setmana ultimo la Fira del Llibre de Madrid junt amb diversos addictes al futbol (Martí Perarnau, autor de llibres memorables sobre la història d’aquest esport, Patricia Calzón, periodista d’As, jo mateix), animats per Xavier Fortes, director del 24 hores nocturn de Televisió Espanyola. Amb nosaltres estava un periodista que es mereix el don d’Antonio Valencia, don Alfredo Relaño, que va ser director de l’As i que porta una croada incruenta a favor del futbol com un art que no mereix el descrèdit a què de vegades l’indueixen els seus practicants o directius, així com els periodistes que obliden que escriure de futbol requereix també escriure bé de qualsevol cosa.

Defensa de l’estil

Per a Relaño la sintaxi que mereix el futbol és una exigència no només del periodisme sinó de la literatura que acompanya aquest esport (i d’altres) de les diferents modalitats de la història de l’esport. Aquesta defensa que de l’estil d’escriure com si fos també la defensa d’un comportament ajuda a entendre que el futbol no és tan sols un sistema d’atac i contraatac sinó una obligació estètica que també han de practicar els que ens n’ocupem.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Relaño ha reeditat ara les seves 366 històries del futbol mundial (Espasa), un compendi que dona exemple de la base de la seva defensa estètica de les bondats que adornen la seva principal passió en la vida (¡abans que el periodisme, o potser pel periodisme!). Aquest llibre va ser presentat davant de nosaltres en l’acte de la fira, juntament amb el que acaba de publicar Fortes (Crónicas cancheras, Ézaro Ediciones), i el que Perarnau té per les fires, La evolución táctica del futbol (Corner), 700 pàgines de futbol.

Fa anys trobar prestatgeries amb futbol era tasca d’il·lusos que potser només trobaven les memorables cròniques de Manolo Vázquez Montalbán o aquelles Las suelas de mis zapatos, degudes a l’imparell Gonzalo Suárez. Ara la il·lusió del futbol mereix enciclopèdies, poemes, historia, i al darrere hi ha, com don Antonio Valencia o com don Alfredo Relaño o don Jorge Valdano, o don Santiago Segurola, o don Emilio Pérez de Rozas, o don Ramon Besa i tants d’altres, artistes capaços de regalar-nos metàfores que expliquen que el futbol és molt més que una competició en la qual sempre guanyen (¿o ja no?) els alemanys.