L’editora

Va ser molt més que una editora. Estava al corrent del món, com si ho mirés tot des d’un forat amb ulls. Reia des de sempre, des que era una nena, i de vegades era nena i dona alhora, generosa i subtil, i rabiosa, un ésser humà que havia viscut la passió d’editar amb una energia enorme, contra la mala literatura, a favor del plaer de llegir.

Els grans de l’època, estrangers i espanyols, la van voler com a consellera, i per tant editora, per explicar millor les escriptures. El cas de Luis Landero, que va portar el seu primer llibre per molts llocs, va ser emblemàtic, singular: ella va llegir la seva edat tardana com si l’hi hagués encarregat el subconscient, i va acabar fent-li un paradigma de la seva editorial: la Beatriz l’encertava, sabia per on havien d’anar les invencions.

Escrivia, a Césare Cantú, aquella casa editorial tan bonica, asseguda contra el món, estudiant. Per allà van venir noms propis que ella va modelar i va estimar, i quan no l’encertava amb el to adequat li passava les obligacions al seu marit, Toni López, amb qui passejava els dies de festa, per Barcelona, com si fossin dos nois buscant més autors o, simplement, mirant la ciutat que ells (com Barral, com Castellet, com tants) van fer millor. Almudena Grandes va ser una sempre, i un arbre, d’aquella aliança, i tant va servir per a la vida de l’editorial.

Una gran lluitadora

Sempre em vaig demanar com ho devia fer per poder conjuntar la passió que tenia per competir amb l’amistat, per exemple, amb Jorge Herralde. Aquella època de Barcelona la va tenir a ella, amb Carmen Balcells, com la millor de les lluitadores: primer va treballar en una espècie de lloc privat, a casa seva de casada (amb Óscar Tusquets, l’arquitecte, precisament, que és qui va donar nom al seu millor llegat, Tusquets) i després es va fer del món.

Apassionada com era, la vaig veure discutir a Frankfurt per aquest o aquell llibre que volia per a ella, però també la vaig veure en les rialles amb els que li havien robat, o no, la seva presa desitjada. Era una lectora fora del comú; tenia la tranquil·litat de les monges, i es va entossudir a ser ella mateixa fins al final, quan va decidir que el futur del seu important esforç havia de passar a les mans de qui la va estimar: l’equip de Planeta. És molt difícil anar-te’n del teu propi lloc i poder encertar-la després amb el forat que trobes.

Aquesta trobada de Tusquets amb Planeta, que té al capdavant l’imparcial amic (de tothom) que és Juan Cerezo, és una cosa que va posar en marxa la Beatriz com si estigués fent realitat un somni: la identitat de Tusquets, aquella ocurrència, no s’havia de deixar mai de banda. Tusquets és Tusquets i és Tusquets.

Notícies relacionades

Una llum al camí

Física i metafísica de Marco Mezquida

Ella ja no ho havia de dir: allò anava vent en popa, era fàcil veure que les nits de les fires, sense la Beatriz, continuaven sent les de la Beatriz, els autors, els que es van quedar per sempre i també els que se’n van anar i van tornar, o viceversa, tenien de Beatriz de Moura l’opinió que se’n va amb ella: era difícil d’explicar tanta energia moral, tant saber literari, i si això va ser així, i va continuar sent així, és perquè abans hi va haver una dona com aquesta.

Ara la Beatriz ja no hi és, però hi ha la seva gent, hi ha l’alè que la literatura rep d’una dona fora de sèrie que ara posa a dalt de tot la seva figura i és per sempre.