¿Ser de Vox per força?

Quan va morir Franco va quedar Blas Piñar, poso per cas. Recordo que aquell home va anar a Tenerife, on vaig néixer i on vaig començar a ser periodista, poc després de la mort del dictador. Se’l veia fort, burleta, combatiu, aquell cap per sobre d’un coll que semblava fet per volar sobre nosaltres, donant-nos ordres i il·lustrant amb la seva ràbia els discursos que ens feia.

Seguidors d’aquell líder que estava entre José Antonio i l’aigua beneita, cridaners i malcarats, perseguien els periodistes que cobríem aquella visita com si fóssim sospitosos de la derrota que la natura va infligir a aquell personatge que es pentinava com si el mort li hagués de demanar explicacions. Va ser un moment horrible i inoblidable.

En aquella escala de Blas Piñar, els seus seguidors ens renyaven amb duresa, es burlaven de la nostra feina i ens auguraven temps pitjors, encara més durs que aquells que quedaven enrere. El mateix vestigi de la maldat que patíem allà es produïa en qualsevol altre lloc d’Espanya on els feixistes de l’estirp de Blas Piñar se senyaven per demanar a Déu que ressuscités l’esperit del mort.

En aquell temps, abans de la mort definitiva del dictador, vaig anar a Barcelona, el meu primer viatge fora de les illes, buscant l’esperit del Barça. Hi vaig viure un dels últims cops que el franquisme, i Franco, van clavar a Espanya. La capital catalana estava en silenci i trencada, espantada per aquella horrible successió d’advertències que feien que el dia també fos la nit. El toc de queda, aquella relíquia, va ser de les últimes obligacions a què va arribar el residu inoblidable, i brut, d’aquell temps i d’aquell país.

Una de les advertències del franquisme residual era obligar a cantar el Cara al sol als que fóssim a la vora del vociferi. Passava, com dic, a tot arreu. Una vegada mort Franco, amb el cos ja allunyat de l’ànima, vaig assistir a Madrid a una d’aquelles persecucions civils als que, quan érem al carrer, rebíem les ordres dels falangistes que encara proliferaven al centre de la ciutat. Concretament, al carrer Núñez de Balboa, recordo com ens obligaven a aixecar la mà tal com ho feia José Antonio. La llibertat estava per arribar, i el franquisme i el falangisme encara tenien un mirall ple de greix esperant a les cantonades d’aquest país perquè no ens oblidéssim que aquells morts, José Antonio, Francisco Franco, podien ressuscitar.

Ara no hi són, és clar, però els estan exhibint, a les Corts, als carrers, davant l’horror dels que els pateixen i també davant la possibilitat que un dia aquella por dels falangistes i als franquistes es resolgui una altra vegada com una advertència i després com una ordre que canviï el curs de la democràcia.

Durant anys aquella veu estrident de Franco va deixar d’existir, no era als carrers, no era dins dels mitjans, no era sinó com una vella relíquia a la qual ja no quedaven vestigis. Ajudat per Europa, on s’ha fet aquesta part de la llibertat espanyola, aquest país es va oblidar del que ara sembla que és una part del que ens espera.

Notícies relacionades

¿Hi ha sortida a la vista?

Incoherències en la política exterior

Els símptomes antidemocràtics són, en aquest temps, semblants a aquells que, tan bon punt va morir el dictador, van considerar que havien d’infondre la por als carrers, als mitjans, a les cases, a les universitats i a la vida. Vox, que és a tot arreu i que d’una manera o una altra és ara l’altre costat del Partit Popular, fa de la seva presència a l’hemicicle i a tot arreu una horrible prolongació dels pitjors records d’aquell franquisme desvergonyit. Molts els vam veure en els temps en què Franco manava des d’una tomba ben recent.

Ara tornarà, ja torna, porten la por dels falangistes que es manifesten a Ferraz per avisar del que ens cau a sobre, a les escoles i al carrer, en un temps que té a favor seu molts Blaspiñars que, seguidors d’Abascal, estan disposats a acabar amb els que venen de fora i, en general, amb tot el que en els millors temps de la nostra democràcia va permetre l’oblit del que vam ser en una era que semblava interminable i que es va dir, i es diu, franquisme. Com diria Miguel Ángel Aguilar, que tant en va saber, estiguem ben al cas.