Embussos a l’AP-7: Caravanes d’irracionalitat

El joc estava basat en fets reals, en els llargs viatges amb cotxe de Barcelona a Andalusia en els anys anteriors al 92, trajectes en carreteres d’un únic sentit de la marxa en les quals els camions eren els missatgers del tedi, els culpables de les temudes caravanes. En aquells viatges dels 80, superar València de tornada a Barcelona significava accedir a l’autopista, que llavors es deia A-7, un món de diversos carrils en el qual les caravanes es concentraven en els peatges. El meu pare es queixava del preu del peatge, però per al nen que era l’autopista no tenia preu, i això que encara no coneixia Kerouak, ni la Route 66, ni les road movies, ni havia escoltat encara Loquillo –«Gas a fondo, pon la distancia ante mí, siempre hay lugar donde ir, en la autopista»– ni Christina Rosenvinge: «Y en la autopista las rayas bailan, como coristas de cabaret. Las patrullas de carretera pintan panteras en el arcén». 

2,3 embussos diaris

No sé com explicaria el nen que vaig ser que avui l’A-7 es diu AP-7, que les casetes taronges dels peatges ja no existeixen i que l’autopista és una gran caravana en la qual hi ha 2,3 embussos diaris des que va deixar de ser de pagament al setembre. «L’AP-7, és igual l’hora i quan llegeixin això, està encallada», ha escrit Carlos Márquez Daniel en aquest diari, i jo no sé què fer amb els meus cinc carrils per rajola i la meva barrera de Tente. En menys d’un any de gratuïtat, la via ¿ràpida? ha tocat sostre, segons admet el Servei Català de Trànsit. Ves amb compte amb allò que desitges, no sigui cas que es compleixi, quina faula escriuria Isop sobre aquells que tant van somiar amb l’abolició dels peatges a Catalunya i ara maleeixen la caravana gairebé permanent des de l’Ebre fins a la Jonquera. L’A-7, li diria al meu jo infantil, s’ha convertit en la ronda de Barcelona, una cosa que encara no saps què és però que, de gran, millor que intentis evitar tant com puguis si tens pressa per arribar a algun lloc.

No és qüestió de demanar la tornada dels peatges, tot i que l’espectre de les vinyetes és molt present. Es tracta de centrar el debat quan parlem de solucions. D’entrada, pot ser útil preguntar-se quin és el problema que cal solucionar: ¿els embussos o la mobilitat nord-sud de Catalunya i l’entrada i sortida de Barcelona?

Sobre la taula hi ha algunes propostes per alleujar (que no vol dir solucionar) els embussos: limitar l’accés de camions, prohibir-los que avancin, reduir la velocitat màxima a 110 km/h (sona a conya), agilitar el desbloqueig de la via quan es produeixi un accident... Són tiretes de l’hemorràgia més gran: ¿com ha de ser la mobilitat en plena transició ecològica?

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Ho sap fins i tot el nen que vaig ser: el nostre punt fort com a societat no és pensar a llarg termini. Però alguna vegada caldrà començar. El trànsit a Barcelona i els seus accessos viu en perpetu embús, amb les vies al límit, qualsevol incidència converteix l’asfalt en un infern. El cotxe, i la seva contaminació, no desapareixeran encara que s’amagui molt sota l’alfombra, ja que la necessitat d’utilitzar el vehicle davant la falta d’alternatives és més gran que tots els obstacles que a les administracions se’ls acudeixi. David Flores García, lector de Badalona, ho resumeix molt bé en una carta enviada a Entre Tots en la qual explica que per cobrir una distància de 8 quilòmetres en transport públic cap a Barcelona necessita dues hores anada i tornada. Agafa el cotxe, és clar. 

«Il·lús», diuen molts si algú parla de transport públic i ferrocarril quan veu l’embús sense fi a l’AP-7. El que és una il·lusió és pretendre que aquest model irracional i suïcida de mobilitat té algun futur.