Article d’Astrid Barrio Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La dimissió catalana
Sense deixar de reivindicar el compliment de les previsions, és necessari abandonar la queixa i defugir els eslògans fàcils, i adquirir consciència que el dèficit d’execució pressupostària respon a múltiples causes
Les dades que hem conegut aquests dies permeten afirmar que l’escàs nivell de compliment de les inversions previstes a Catalunyaper part de l’Administració central és una constant governi qui governi, mentre que a Madrid l’execució del que es pressuposta és sempre molt més gran. No obstant, l’any passat el decalatge es va situar en uns nivells desorbitats, ja que a Madrid es va executar el 187,3% del previst mentre que a Catalunya l’execució es va quedar tan sols en el 35,7%. Naturalment, aquesta enorme desproporció alimenta les tesis dels qui afirmen que Catalunya pateix un maltractament sistemàtic i que Madrid, com a conseqüència de la seva condició de capital de l’Estat, actua com un gran aspirador de recursos. Però ni tot és culpa de Madrid, per simplificar, ni de bon tros és culpa de la pandèmia, com tristament ha mirat d’esgrimir la ministra de Transport, Mobilitat i Agenda Urbana, Raquel Sánchez. Així que, sense deixar de reivindicar el compliment de les previsions, és necessari abandonar la queixa i defugir els eslògans fàcils, i adquirir consciència que el dèficit d’execució respon a múltiples causes.
En primer lloc hi ha raons polítiques, començant per la incorporació de partides als pressupostos generals de l’Estat que si bé poden servir per justificar recolzaments, en molts casos se sap que difícilment es compliran en el termini. S’ha de pressupostar, sí, però sobretot s’ha de planificar i ser rigorós amb les previsions. I també s’ha de comptar amb la complicitat i el recolzament de les administracions implicades. I, en aquest sentit, l’existència de diversos sistemes de partits propis d’un model de govern multinivell pot donar incentius als jocs no cooperatius i, per tant, a la demora deliberada d’alguns projectes, sabent que un altre carregarà amb la culpa. Els governs, tots, han de ser responsables. S’argumenta, a més, en ocasions, que els funcionaris, entengui’s els de l’Administració General de l’Estat, no són prou diligents amb els assumptes relatius a Catalunya i aquí més que fixar el focus en la presumpta mà negra o en la mala fe dels treballadors públics s’hauria de situar en la competència i en la capacitat de les administracions públiques, sí, en plural, per actuar de manera eficient i eficaç. I potser, i sense renunciar al garantisme propi de l’Administració en els estats de dret, és necessari desburocratitzar al màxim els processos amb l’objectiu de guanyar en agilitat. I tot i que d’entrada els processos són els mateixos a tot arreu, els requeriments no tenen per què ser-ho i això, en gran manera, depèn de les administracions autonòmiques. Arribats a aquest punt, segurament menys és més, tot i que a moltes comunitats autònomes, i en particular a la catalana, els costi molt sostreure’s a la temptació reguladora. I finalment, hi ha raons vinculades a la cultura política. Hi ha territoris més protestataris que d’altres o polítiques més susceptibles de queixa i on la complicitat dels agents implicats i els ciutadans és més petita, cosa que pot dificultar o retarda la implantació de les polítiques.
Entretots
La casualitat ha volgut que el dia que coneixíem les dades a València se celebrava el Seminari ‘Espanya polifònica i desconcentrada’, en què es va fer pública la proposta avalada pel president Ximo Puig de desconcentrar l’administració de l’Estat, ubicant les seus de diferents organismes i institucions en diversos territoris, amb l’objectiu de promoure una reconnexió emocional dels ciutadans amb l’Estat. Es tracta d’una aposta per una Espanya plural i més federalitzadora i, per tant, més lleial i més eficient, un debat del qual Catalunya, abans líder, ha dimitit, encara que el diàleg fos promogut per un català, el professor Juan Rodríguez-Teruel. Però no és només això. Cada vegada hi ha més catalans en centres de poder amb incidència en l’execució pressupostària, des de la ministra passant per secretaris generals o presidents d’empreses públiques, però ni s’aconsegueix l’efecte ni es nota cap cura. Massa abandó dels catalans, tant en la teoria com en la pràctica.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
