L’erosió de la democràcia

Les causes d’aquest canvi són múltiples però totes elles contribueixen a afeblir la democràcia i a posar de relleu que en gran mesura els partits polítics, els poders econòmics i les organitzacions socials estan més pendents dels seus interessos a curt termini que de la millora global i de llarga durada. Sense espai per ser exhaustiva, val la pena esmentar-ne algunes.

Ja a finals dels anys vuitanta es produí un cert desencís en relació amb el que estava implicant la democràcia recuperada i el govern de majoria absoluta socialista. Més enllà de raons concretes, el sentiment general era que la recuperada democràcia no comptava amb la gent per desenvolupar-la i reafirmar-la. Només feia falta el seu vot cada quatre anys per situar un partit o un altre al capdavant del govern i aquest, fos de dretes o socialista, exercia el seu poder sense promoure la implicació i la participació ciutadana.

Aquest comportament governamental s’ha mantingut fins ara, però un nou factor molt generalitzat ha empitjorat la situació: la corrupció. Tothom coneix la corrupció franquista i tothom esperava que la democràcia servís per eliminar-la o per denunciar i castigar els seus responsables. Amb molta diferència el PP ha estat la formació més corrupta per tot Espanya i amb més dirigents polítics implicats, però els judicis que encara s’estan celebrant i les condemnes que han rebut no impedeixen que segueixi funcionant i aspiri a recuperar el govern de l’Estat. També els socialistes a Andalusia han tingut actuacions corruptes amb judicis en curs i en Pujol ha evidenciat amb les seves declaracions i les informacions posteriors que ell, la seva família i el seu partit també n’han tingut.

Un altre factor que amb el pas dels anys ha anat enterbolint la imatge de la democràcia és el comportament de les persones electes, especialment en el Congrés dels Diputats. Si en els primers mandats hi havia intervencions orals rigoroses i pertinents, ara només assistim a lectures de textos des de la tribuna i, cosa pitjor, a un intercanvi d’insults i grolleries que haurien d’avergonyir els seus protagonistes i d’obligar-los a rectificar

Els parlaments, doncs, no gaudeixen del millor prestigi, però també han deixat de tenir-ne dues institucions fonamentals en qualsevol sistema democràtic: el Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Constitucional. El primer, garantia màxima de l’administració de justícia, porta anys sense renovar-se per culpa del PP, que es nega a complir la Constitució amb tota mena d’excuses i no facilita la substitució dels membres que han esgotat el seu mandat ja que la majoria són conservadors i afavoreixen els interessos d’aquest partit. El canvi en la presidència del PP semblava que facilitaria la renovació, però de moment no hi ha notícies positives. No oblidem que la Comissió Europea ha criticat aquest retard i que Espanya ha disminuït en l’escalafó de països demòcrates per aquest motiu.

El Tribunal Constitucional va mantenir un gran prestigi pels seus membres i pels seus dictàmens al llarg de molts anys, però després de la sentència sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i la reiterada divisió entre els membres més progressistes i els més moderats ha deixat de ser tan prestigiós i, ara, quan s’hauran de renovar quatre membres, els dos que designa el CGPJ no podran ser nomenats i la seva funció quedarà afectada i també la seva valoració.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Després de molts anys de bipartidisme i de majories absolutes els governs de coalició donen pas a debats, discussions i divergències entre els membres del govern que no sempre saben explicar-ho bé i amb transparència. La democràcia també se’n fa ressò. I no positiu.

Valdria la pena, segurament, que davant els immensos reptes, que globalment ens afectaran, totes les forces polítiques assumissin la seva responsabilitat en l’erosió de la democràcia i tractessin de trobar la manera de reforçar-la. Altrament, tothom hi perdrà i no poc.