¿Cap on anem?

La guerra continua i no es veu com es resoldrà el conflicte: cada vegada són més evidents les repercussions humanes que pateixen els països confrontats i les econòmiques i socials que s’estenen per Europa. La crisis mediambiental i energètica, incrementada amb la sequera que impera a Espanya, no ha trobat a la cimera mundial recentment celebrada a Egipte cap perspectiva de solució eficaç i compartida; tampoc està clar com evolucionarà el preu del gas ni el cost de l’electricitat, malgrat que la península ibèrica tingui una normativa europea que l’afavoreix i que la resta d’estats europeus vol que també els hi sigui aplicada. Tot i que la inflació ha deixat de pujar i ha passat del deu per cent al set, xifres rodones, els preus de l’alimentació i dels productes bàsics segueixen pujant i no hi ha qui avisi de fins quant i al llarg de quin temps.

Sabem poc del que fa Europa, tal vegada a partir de gener amb la Presidència espanyola rebrem més informació; a Espanya no s’ha renovat el Consell General del Poder Judicial però sí que s’han aprovat els Pressupostos del 2023; a Catalunya el Govern s’ha partit i ara el constitueix ERC amb només 33 escons, el Parlament segueix sense escollir la seva Presidència, no sabem si hi haurà pressupostos ni com podrà sobreviure un govern tan minoritari.

Hi ha, a més, situacions insòlites com el comportament d’alguns partits i diputades i diputats al Congrés o el deteriorament imparable de la medicina pública a tot l’Estat, en especial a Madrid. Des de la legislatura que vaig viure personalment, 1979-1982, on la correcció, l’educació i el respecte al reglament eren indiscutibles s’ha produït un procés de degradació que està generant un allunyament de la ciutadania, un desconcert i també una repulsa indignada per la manca de seny i de rigor dels representants de tot el poble; cal tenir llibertat d’expressió, s’ha de poder discutir i rebatre opinions alienes però des de l’argumentació i no des dels insults. El insults demostren precisament la manca d’argumentació. La darrera setmana, el comportament d’alguns d’electes ha degradat el Congrés i, si no s’adopten mesures adequades per evitar-ho, la democràcia s'afeblirà.

La medicina pública, que al llarg de bastants anys ha estat un dels èxits més grans de la democràcia espanyola i que ha situat alguns centres hospitalaris entre els millors d’Europa, va exercir al llarg de la inesperada i duríssima pandèmia un paper excel·lent i una dedicació admirable. Ara, però, la situació ha empitjorat i no es contempla cap opció estratègica per recuperar el nivell ni cap mesura concreta per fer front als dèficits de personal, de mitjans tècnics i de condicions generals. Les vagues a Madrid i altres llocs de l’Estat i les anunciades a Catalunya són una clara reclamació de tot el que cal millorar. 

Notícies relacionades

Sánchez es carrega de raó al nomenar els dos magistrats al TC i se li escapa amb la seva elecció, per Ernesto Ekaizer

Naturgy: no tots els fons són iguals

Finalment, les reaccions a la llei d’igualtat del «sí és sí», tant en l’àmbit polític com en el jurídic signifiquen una greu confrontació entre instàncies institucionals del més alt nivell ja que la posició de la Fiscalia General i del Tribunal Suprem és oposada, com també la de diverses Audiències autonòmiques. Pel que fa a la política, les crítiques dels partits de dretes contra la llei i en especial contra la seva ministra no ajuden a entendre el contingut del text ni les discrepàncies previsibles sinó que afebleixen l’interès de la població per legislacions que aspiren a millorar la desigualtat.

Sembla que no anem bé.