La vida dels objectes

Juro que gairebé vaig perdre la respiració, com si, a causa de la meva malaptesa, hagués matat un ésser viu. En certa manera, penso ara, estava viva. Establim amb determinats objectes una intimitat estranya. Fa anys tenia una jaqueta idèntica a la del meu pare. Dic «a la del meu pare» perquè crec que només en va tenir una que li va durar tota la vida. De la butxaca dreta d’aquesta jaqueta furtava jo, quan era petit, part de la xavalla que ell hi dipositava descuradament. Uns cèntims que em gastava en llaminadures quan anava o venia de l’escola. Amb el temps, he arribat a pensar que el meu pare coneixia aquesta malifeta del seu fill, però que per alguna raó va preferir ignorar-la. Doncs bé, quan ja era gran i el meu pare havia mort, vaig trobar una jaqueta del mateix teixit i una forma semblant, me la vaig comprar sense dubtar-ho i la vaig portar a tot arreu fins que va caure pràcticament a trossos. Li vaig dedicar un dol que encara dura, ja que no n’he trobat cap altra amb la qual em trobés tan a gust.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Els objectes.

He enganxat els trossos de la tassa trencada, però no m’atreveixo a utilitzar-la per por que la calor del te dilueixi la goma d’enganxar i acabi sent un desastre. Ara és al costat de la tassa nova, amb la qual res té el mateix gust. Cada vegada que me la poso als llavis la percebo com a estranya i crec que jo també li resulto un mica antipàtic. Confio que el contacte porti l’afecte i que, si pot ser aviat, en donem el bon dia com vells amics. Em pregunto si la tassa vella m’observa a mi també com si m’hagués quedat una mica trencat.