Article de Jordi Puntí Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Truca el meu agent
La gràcia de l’adaptació és que trasllada també una mirada sobre els tòpics de cada lloc i els arguments acaben sent un reflex de la seva societat
call-my-agent-3
A vegades un guionista té una idea genial —tan senzilla que els seus col·legues pensen «com és que no se m’havia acudit a mi»— i és com si li hagués tocat la loteria. És el cas de la francesa Fanny Herrero, creadora de la sèrie ‘Dix pour cent’: se n'han estrenat quatre temporades i a Espanya es va veure al canal Cosmo amb el títol anglès, ‘Call my agent’ (truca el meu agent). La sèrie estava ambientada en una agència de representació d'actors a París per narrar els conflictes quotidians de la fauna cinematogràfica: els egos dels famosos, les eternes promeses, els secundaris amb ínfules o les rancúnies entre col·legues donaven molt de joc. Tot estava tractat amb humor, i amb el detall que a cada capítol un actor o actriu actuava amb el seu propi nom, com a client de l’agència, i acceptava així posar-se en ridícul. Hi van participar noms com Nathalie Baye, Claude Lelouche o Monica Bellucchi i l’èxit va ser tan fulgurant que les estrelles del cinema feien cua per sortir-hi.
Entretots
Com que les idees bones van escasses i tothom vol guanyar diners, les productores de sèries s’apunten sovint al ‘remake’ dels èxits, i ara mateix ja s'han fet versions de ‘Dix pour cent’ a Turquia i l’Índia (Bollywood deu ser una mina). Aquests dies Amazon Prime n'ha estrenat una versió al Regne Unit —aquí arribarà més endavant amb el títol de ‘La agencia’ — i entre els actors que es presten al joc de l’escarni (tot i que a hores d'ara que et cridin ja deu ser un senyal de prestigi) hi ha Helena Bonham-Carter, David Oyelowo o Dominic West.
De la mateixa manera que el cinema anglès no té res a veure amb el danès, el francès o l’italià, la gràcia de l’adaptació és que trasllada també una mirada sobre els tòpics de cada lloc i els arguments acaben sent un reflex de la seva societat. Un cop fet el motllo, és clar, la temptació és imaginar-se com funcionaria aquí, tant pel que fa a l’‘star-system’ dels actors catalans com dels espanyols, amb quines semblances i diferències ens toparíem. Per embolicar més la troca, resulta que aquí els escriptors tenen agents, els actors tenen representants i els toreros, apoderats.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
