COP FRANC
Raó d’amor per Pep Guardiola
Tinc alguns records personals (molts els tindran: és inoblidable) de Pep Guardiola. Una vegada vaig anar a entrevistar-lo a Barcelona i em va portar fins a una barberia en què no sé per què sempre vaig creure que allà també es tallava el cabell Manuel Vázquez Montalbán. Una altra vegada li vaig enviar una fotografia en la qual el meu net de zero anys apareixia vestit de culer, amb un equipatge que li havia enviat com a premi per néixer el meu estimat amic, i company, Lluís Bassets. Pel que fa a la fotografia (el dia en què el Barça anava a guanyar una de les seves copes d’Europa), Pep em va respondre a l’enviament amb aquesta frase: «Ja omplirà els pantalons».
Els omple ara, més o menys, però el noi se’ns va fer del Reial Madrid, i ahir, per cert, jugant el seu propi futbol, va guanyar per 7-1 l’equip contrari. Fa anys, sent a Màlaga amb Santiago Segurola, amb David Trueba i amb Luis Alegre, l’amic de tothom, li vaig dir una cosa que el va fer enfadar molt, i de què em vaig penedir quan el vaig veure pujar pels núvols de la història de l’ètica i de l’estètica del FC Barcelona.
Li havia dit, amb la intenció, com deia Julio Cortázar, d’omplir els coixins de la conversa, que això de tardar a desviar per jugar amb la pilota en l’àrea era un perill capital per a la integritat de la porteria de l’equip.
El que em va dir ha sigut ja per sempre una lliçó davant la qual no he titubejat mai. «El Barça ha de sortir a jugar sempre, mai ha de rebutjar perquè sí, cal jugar fins i tot quan no es juga». Aquest va ser el seu estil, i ho és encara, enfrontant-se amb qualsevol. És un esteta de la moral del joc, no és un poca-solta que prefereix la coça a la paciència de generar passades que en algun moment poden ser gols o jugades memorables, ja que el futbol es va inventar per competir amb els núvols i no amb les pedres.
Hi ha un últim record, de molts d’altres, que m’uneix a l’admiració que molts tenen per la manera de concebre el futbol de Pep Guardiola. Quan va decidir marxar, en la sessió de comiat, el recordo com un escolar esperant la nota final, sabent a més quina era la que la directiva li donava, així com la que li atorgava una afició agraïda. Jo era en un país estranger, i vaig fer lloc per no faltar en aquesta ocasió estranya, embolicada en injustícia i possible oblit.
En el moment en què la directiva va anunciar qui seria el seu substitut ell va mirar al voltant, com si ningú l’hagués avisat. L’elegit havia sigut Tito Vilanova, noble successor on n’hi hagi. En aquell instant semblava evident que el Barça havia evitat que Guardiola sabés abans aquesta circumstància, i la seva mirada era la del desconsol de qui sent que alguna cosa havia passat perquè el normal es tornés en estúpida distracció. I mai quan escolto com s’ajunten les paraules Barça i Guardiola va deixar de sentir en el meu record aquella estranyesa desenganyada de l’home que, en els anys recents, més ha fet per l’equip de la meva vida.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
