La universitat amb compromís social

Un informe de la Xarxa Vives de l’any 2019 indica que només un 10,6% dels estudiants que cursen graus són de classe social baixa, mentre que els de classe social alta representen el 55%. Una disminució en el preu de les taxes en facilitarà l’accés? Caldrà veure-ho, però aventuro que tindrà un impacte petit, perquè la barrera principal no està en la matrícula universitària, sinó en el que passa en etapes preuniversitàries; un cop dins, la dificultat principal per alguns estudiants recau en el fet de no poder treballar, o de només poder-ho fer unes poques hores. Un bon programa de beques salari amb matrícules reduïdes per a rendes baixes seria més efectiu en termes d’inclusivitat que no una rebaixa generalitzada. Es pot produir la paradoxa que famílies de classe alta hagin pagat més durant les etapes d’educació obligatòria que posicionen per entrar al sistema universitari públic del que ara pagaran un cop dins aquest sistema.

Més enllà de temes relacionats purament amb l’equitat en l’accés a la universitat, fa uns anys es va començar a utilitzar l’expressió “responsabilitat social universitària” o “compromís social” per referir-se a l’impacte social que ha tenir aquesta institució. Una expressió que té un punt de redundant perquè, si una universitat fa bé la seva feina en docència, recerca, i transferència, ja hauria de suposar fer un gran benefici per la societat. De fet, aquest retorn a la societat es va quantificar en un informe publicat per l’ACUP l’any 2020: per cada euro d’inversió pública al sistema universitari català, el retorn a la societat és de 4,49 euros. Tot i aquesta potent dada, no deixa de ser cert que la universitat està inserida en una societat que té els seus biaixos, preferències, i barreres. Si no s’hi posa atenció, la universitat pot convertir-se en un instrument de validació i perpetuació d’aquests biaixos.

Parlem, per exemple, d’inclusió a les aules de persones intel·lectualment capaces però amb dificultats econòmiques, de situacions personals o familiars complexes, d’orígens diversos, de discapacitats físiques i psicològiques. Parlem de l’escassetat de dones rectores. Parlem de que la docència, la recerca, i la innovació siguin socialment rellevants i ètics. Parlem de transmetre valors i competències que estiguin alineats amb els reptes globals que tindran les futures generacions.  

Notícies relacionades

Quan el futur acadèmic depèn del color de la teva pell

Illa, malgrat Sánchez

El compromís social, doncs, es pot articular des d’una actitud conservadora, amb polítiques que complementin les activitats principals d’una universitat, o com una visió transformadora que incorpori també les activitats de docència, recerca, i transferència. Però, sent sincers, poques universitats tenen ara mateix la capacitat d’articular un canvi transversal en si mateixes. I, en la seva versió més conservadora, l’habitual és que els programes de compromís social estiguin poc dotats econòmicament. Puntualment se’ls posa al centre amb llums intensos i tothom diu que són molt importants, però quan s’apaguen els llums, tornen a ser secundaris i basats en el voluntarisme de les persones més implicades. Ho vam viure amb la crisi financera del 2008, quan estudiants davant de situacions d’atur familiar van haver d’abandonar els estudis. Ho estem vivint amb la crisi de refugiats ucraïnesos. I ho continuarem vivint en futures crisis.

Certament, no és fàcil per a les universitats despuntar a nivell internacional en termes de qualitat educativa i recerca i, alhora, tenir polítiques de compromís social potents. Les polítiques socials inclusives són costoses, tant en inversió de temps com en recursos econòmics, perquè la riquesa de la pluralitat és complexa de gestionar. A més, els beneficis d’una universitat socialment responsable són a molt llarg termini, i la mirada llarga es avui poc habitual.