Article de Jordi Puntí Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
¿Qui vol ser optimista?
Les guerres, l’emergència climàtica i les desigualtats econòmiques fan preveure un món que va, imparable, cap a la catàstrofe
De tant en tant m’agrada rellegir la frase inicial de ‘Parla, memòria’, aquella mena d’autobiografia que va escriure Vladímir Nabókov. Fa així: «El bressol es gronxa sobre un abisme, i el sentit comú ens diu que la nostra existència no és més que una breu escletxa de llum entre dues eternitats de tenebres». Després, Nabókov ve a dir que ens fa més por i desassossec allò que quedarà quan ja hàgim mort –la nostra absència– que no pas allò que ja hi havia abans, quan nosaltres encara no existíem. Dit d’una altra manera: potser ens agrada creure que el nostre pas per la terra ha deixat alguna empremta, però allò que inquieta Nabókov és precisament que l’eternitat que ens esclafa per davant i per darrere i ens fa a tots més insignificants que una mota de pols.
Entretots
Podem veure imatges –fotos, pel·lícules– d’abans de néixer, però només podem imaginar-nos com serà el món un cop morts, i em pregunto si aquesta diferència ens acaba definint com a optimistes o pessimistes. Avui dia, quan mirem el futur, només podem ser pessimistes: les guerres, l’emergència climàtica o les desigualtats econòmiques fan preveure un món que va imparable cap a la catàstrofe. Però també hi ha pensadors que miren enrere i, amb la perspectiva dels avenços al llarg de la història, troben motius per a l’optimisme. És el cas d’Oded Galor, economista que al recent ‘El viaje de la humanidad’ (Destino) analitza el passat per entendre què és el que falla en la relació entre progrés econòmic i desigualtat, i fixa una idea innovadora per projectar cap al futur: allà on tradicionalment la diversitat genètica i la igualtat social era més estesa, es donen millors condicions per a la prosperitat de tothom.
Esclar que enmig d’optimistes i pessimistes hi ha els dèspotes i els magnats egoistes que només creuen en el present, com si això els fes immortals. És el cas de Vladímir Putin, tan marmori i inflexible que ja sembla una estàtua. Potser li aniria bé conèixer les paraules de l’altre Vladímir: Nabókov, un rus com ell, i que fa 100 anys va haver de fugir del seu país per raons polítiques, tal com passa avui dia amb molts artistes russos.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
