Article de Jordi Puntí Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
¿Qui vol ser optimista?
Les guerres, l’emergència climàtica i les desigualtats econòmiques fan preveure un món que va, imparable, cap a la catàstrofe
De tant en tant m’agrada rellegir la frase inicial de ‘Parla, memòria’, aquella mena d’autobiografia que va escriure Vladímir Nabókov. Fa així: «El bressol es gronxa sobre un abisme, i el sentit comú ens diu que la nostra existència no és més que una breu escletxa de llum entre dues eternitats de tenebres». Després, Nabókov ve a dir que ens fa més por i desassossec allò que quedarà quan ja hàgim mort –la nostra absència– que no pas allò que ja hi havia abans, quan nosaltres encara no existíem. Dit d’una altra manera: potser ens agrada creure que el nostre pas per la terra ha deixat alguna empremta, però allò que inquieta Nabókov és precisament que l’eternitat que ens esclafa per davant i per darrere i ens fa a tots més insignificants que una mota de pols.
Entretots
Podem veure imatges –fotos, pel·lícules– d’abans de néixer, però només podem imaginar-nos com serà el món un cop morts, i em pregunto si aquesta diferència ens acaba definint com a optimistes o pessimistes. Avui dia, quan mirem el futur, només podem ser pessimistes: les guerres, l’emergència climàtica o les desigualtats econòmiques fan preveure un món que va imparable cap a la catàstrofe. Però també hi ha pensadors que miren enrere i, amb la perspectiva dels avenços al llarg de la història, troben motius per a l’optimisme. És el cas d’Oded Galor, economista que al recent ‘El viaje de la humanidad’ (Destino) analitza el passat per entendre què és el que falla en la relació entre progrés econòmic i desigualtat, i fixa una idea innovadora per projectar cap al futur: allà on tradicionalment la diversitat genètica i la igualtat social era més estesa, es donen millors condicions per a la prosperitat de tothom.
Esclar que enmig d’optimistes i pessimistes hi ha els dèspotes i els magnats egoistes que només creuen en el present, com si això els fes immortals. És el cas de Vladímir Putin, tan marmori i inflexible que ja sembla una estàtua. Potser li aniria bé conèixer les paraules de l’altre Vladímir: Nabókov, un rus com ell, i que fa 100 anys va haver de fugir del seu país per raons polítiques, tal com passa avui dia amb molts artistes russos.
Ja ets usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
